D'un temps, d'un pais

Les negociacions de l’Estatut estan arribant a la seva fi i potser és hora de dir uns mots sobre els actors que hi han intervingut. L’Estatut és obra dels parlamentaris subjectes a la disciplina de les seves respectives formacions i en conseqüència, tots els mèrits o desmèrits del resultat final recauran, sobretot a efectes electorals, sobre els partits. Però també en són protagonistes essencials -com no!- el president del Govern espanyol i el de la Generalitat. Quin protagonisme? El que es desprèn de les seves funcions en l’àmbit territorial corresponent, i a més, en el cas del president Maragall, el d’haver proposat i impulsat el nou estatut. Per això, pot ser interessant valorar el comportament del president del Govern espanyol, J.L. Rodríguez Zapatero i el del president de la Generalitat en aquest accidentat procés.

Crec que es pot dir, sense por a equivocar-se, que els dos presidents han estat en el seu paper i han intentat defensar en tot moment -una altra cosa és que els seus partits els hi hagin facilitat les coses- els interessos generals que representen. El pacte Zapatero/Mas és un exemple il·lustratiu del que diem pel que fa al president del Govern espanyol. Tot indica que Rodríguez Zapatero devia conèixer bé el seu interlocutor i sabia el que feia decidint trucar-li aquell famós dissabte per la tarda. L’alumne Mas, en aquesta ocasió, va creure emular el president Pujol amb això de la “governabilitat d’Espanya”; tots hem pogut constatar que l’alumne ha sobrepassat el mestre propiciant una autèntica negociació bilateral. Per desgràcia, no la de Catalunya amb l’Estat espanyol com era desitjable, sinó acceptant una negociació, en ordre dispers, dels partits catalans! En aquest sentit és un error d’Artur Mas, sens dubte, però també un mèrit, en funció dels interessos que representa, de Zapatero. Valia la pena la jugada veient les repercussions negatives que implicava per al govern d’esquerres a Catalunya? Aquesta es la pregunta que ens fem. Com també ens podem preguntar quina serà, en la configuració final de l’Estatut, la part que correspondrà a l’ofensiva primitiva anti catalana del PP, i la part de les resistències internes del PSOE que tots coneixem. Malgrat tot, continuo pensant que Rodríguez Zapatero, des d’un principi ha vist, com cap governant espanyol abans ell, l’Estatut elaborat des de Catalunya en clau de progrés, com una ocasió de modernització del conjunt d’Espanya, de solució de la qüestió territorial de l’Estat encara no totalment resolta i com un pas més en la voluntat d’escorar la societat espanyola a esquerra. Propòsits que certs elements del PSOE no han sabut o no han volgut veure, i han preferit reforçar la tesi de la confrontació territorial, rendible per a la dreta pura i dura i propulsada per ella; la dreta que bé ha sabut copsar les intencions de l’Estatut i intenta donar-los-hi el tomb amb arguments demagògics però receptibles per una part important de l’opinió pública espanyola.

I pel que fa al paper del president de la Generalitat, Pasqual Maragall ha defensat a tot moment els interessos que representa. Inicialment, acceptant sacrificar, al Parlament, un cert rigor legal del projecte estatutari per a que CiU -més que reticent al principi- s’hi apuntés; i es va aconseguir. Sobre l’acord de la Moncloa el president va declarar, de la manera més suau possible, el que li tocava dir com a màxim garant dels interessos de Catalunya i del seu govern, qualificant l’acord de “dubtós i precipitat”; una veritat com un temple vist des de la part catalana. Va pronosticar que el fet de no comportar cap compromís escrit portaria problemes com així acaba de demostrar-se, perdent-se -de moment- la gestió del Prat. I també va avisar el president Zapatero de l’espasa de Dàmocles que sempre continuaria penjant: la possibilitat de CiU, com a conseqüència de la inconcreció de l’acord, de sortir amb “una queixa de caràcter reivindicatiu” al moment que més li pugui convenir. I finalment, el president català ha estat en el lloc que li correspon defensant ERC dels atacs desmesurats de fora i també de Catalunya i exhortant els republicans a votar sí a l’Estatut i a “recuperar la unitat dels partits catalans”. I igualment s’ha oposat, legítimament, al protagonisme que el PSOE -solament amb clau espanyola?- intenta donar-li a CiU en detriment dels seus socis de govern d’esquerra, i no entenem en aquest cas, com el president no hagi rebut més suport del seu propi partit, ans, més aviat, el contrari.

Aquesta ha estat l’actitud del president Maragall fins a la data pel que fa a les negociacions estatutàries. I de cara al futur -a menys que passi una catàstrofe- estem segurs que defensarà l’Estatut i portarà la ciutadania a un sí massiu, amb l’empenta i la convicció que el caracteritzen. Un Estatut, que si bé pot no correspondre, en algun aspecte, a allò que calia esperar, si que és indubtablement, a hores d’ara, el millor que mai hem tingut. I probablement ha arribat el moment de dir que considerem indignant certes desautoritzacions i comportaments envers la figura del president, explicables -encara que no excusables- quan venen de CiU i del seu contrincant més directe, però suïcides quan procedeixen de les pròpies files.

This entry was posted on Dissabte, abril 1st, 2006 at 19:51 and is filed under Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.