Fals dilema

Amb un article a El País amb aquest titular, el president Montilla ha respost a l´article Crisis y prioridades que Felipe González va publicar fa uns dies al mateix diari. És la resposta que probablement molts catalans comparteixen; una enquesta sobre la qüestió estic convençut que així ho confirmaria.

El que el President de la Generalitat considera un fals dilema és que s´hagi d´aplaçar la negociació sobre finançament autonòmic per permetre que l´Estat recuperi capacitat inversora, com pretenia González al seu article.

I la fermesa del to presidencial: “(Catalunya) no pot acceptar que se li digui que “Ara no toca” només pot sorprendre els qui jutgen els esdeveniments i la gent des d´un prisma personal molt equivocat.

Fa algun temps, que des de Catalunya no es parlava de tu a tu amb el socialisme espanyol. Potser desprès del succeit amb el president Maragall, el president Montilla ho tingui més fàcil; no és possible imaginar una repetició de la situació viscuda. Sigui com sigui, solament cal citar algunes frases de l´article del president sobre les raons de refusar el fals dilema per adonar-se de la seva determinació:

– La primera razón (sorprende tener que recordar lo obvio), es que el Estatut de Catalunya obliga a todos: a la Administración general del Estado y a la Generalitat de Catalunya.

el debate estatutario catalán ha dejado un rescoldo de recelo preventivo hacia todo aquello que proponga Catalunya. Incomprensiones alimentadas de manera miserable por aquellos que siguen pensando que el anticatalanismo es rentable políticamente, ante la pasividad de quienes creen que el coste de hacer frente a la demagogia es demasiado alto.

¿Quién teme cumplir una ley orgánica española como el Estatut? ¿Quién teme resolver los problemas de financiación de Catalunya y, a través de ella, abordar un nuevo marco de financiación más justo y equilibrado? ¿No es la justicia social nuestra divisa? ¿Desde cuándo la justicia es un obstáculo para la cohesión territorial?

– (La contraposició de la despesa social i la inversión pública) encierra algunas trampas y niega principios que creíamos consolidados. Como que la mejor inversión económica es la social, o que las comunidades (que son también Estado) son actores políticos con capacidad eficaz de inversión pública en “infraestructuras, vivienda protegida o rehabilitación de centros urbanos”, porque muchas de estas competencias les han sido ya transferidas.

Ha llegado el momento de hablar claro, de ser sinceros. Sólo desde las razones y los argumentos, sólo así, y no planteando falsos dilemas, podemos construir futuros compartidos. La España democrática, plural y federal debe ser la solución para todos sus pueblos y la mejor garante de los derechos de todos sus ciudadanos.

I per acabar les citacions, aquesta darrera, més representativa del que s´acostuma nombrar seny català que la que hagués pogut fer qualsevol altre català amb “irreprotxable” pedigrí:

Hay quien cree que esta inaplazable negociación será casi un combate. “Nos veremos las caras”, dicen. Creo que es mejor que veamos los números reales, los argumentos y las razones y que, en base a ellas, encontremos un acuerdo razonable y más justo. Es comprensible que algunos pretendan mantener un estatus que les favorece aunque sea injusto con otros.

I la casualitat (?) ha volgut que en front de les paraules contundents però sensates del president Montilla que responen a la realitat política immediata, a l´altra pàgina del mateix diari, poguéssim trobar les declaracions d´Artur Mas sobre “el dret a decidir”.

En les seves confuses i vaporoses declaracions, com sempre plenes d´insinuacions, dobles sentits i malabarismes verbals, Mas no ha pronunciat una sola vegada la paraula “Independència” si bé era el que volia que es comprengués però sense haver-ho de dir, ni assumir!

Tant de bla, bla, bla per acabar precisant com a màxima concreció: “No hi ha estació final per a un nacionalista”.

Ni en la eventualitat d´assolir la independència i gaudir d’un Estat propi, senyor Mas? Perquè si no hi ha estació final, quina seria des del poder del propi Estat -a part d’intentar governar el millor possible com fa tothom- l’etapa següent ?

Fa por un nacionalisme com aquest que recordaria temps no massa llunyans… si es pogués prendre seriosament!

Leave a Reply