La consulta popular d’Arenys de Munt a iniciativa de les plataformes ciutadanes del Dret a Decidir és en democràcia una acció perfectament acceptable perquè lícita. No faltaria més! És com si es pretengués prohibir el dret de manifestació.
Han errat tots aquells –individus i partits- que se’n han escandalitzat i han volgut dramatitzar el tema. És simptomàtic per part d’aquesta gent arribar a aquests extrems. Només s’explica perquè estan moguts per un nacionalisme (el seu) excloent de tots els altres.
Però apuntant-se a aquest tipus de consulta s’equivoquen també els partits catalans que acabats de sortir d’una llarguíssima negociació per un nou Estatut amenaçat i que a penes ha començat a aplicar-se, intenten agafar el tren en marxa. Donen a la ciutadania la imatge d’aquells gossets joves que van a per totes les pilotes a l’hora que passen al seu abast, sense parar-se a pensar que seria més profitós fer-ho una per una i començar per la que tenen més accessible.
Qui millor ha descrit aquesta manera d‘actuar ha estat el president Montilla que, cada dia que passa està demostrant que de sentit comú no li’n falta. Desprès de senyalar que primer s’ha de treure partit del nou Estatut, conclou que el país corre el risc d’«assemblar-se a les criatures malcriades que demanen amb insistència una joguina magnífica i, quan la tenen, l’abandonen sense ni tan sols obrir la caixa per reclamar-ne una altra vegada una de nova». També ha dit una sèrie de frases contundents que el comprometen:
“No tornarem a negociar allò que ja vam negociar i que tant ens va costar a tots. No acceptarem renúncies. No ens frenarem i molt menys farem marxa enrere.”
“Jo també vull arribar lluny, però amb tots a la vegada i a temps. No a deshora i sense la majoria”.
Finalment al seu soci de govern Joan Puigcercós li ha llençat: “Vostè a mi no em farà independentista, ni jo a vostè federalista.”
Doncs bé president. De federalisme, des del “centre” se’n parla cada vegada menys, i des d’aquí, es treu quan es pensa que fa falta i desprès es torna a guardar a la butxaca. Ja sé, també heu dit que en temps de crisi “no estem per invents”.
Potser president; però no prenem el risc de, com deia el poeta parlant de la pau, deixar el federalisme al racó “de les paraules buides, toves, foradades” i de fer-ne “només una paraula com tantes d’altres”, de fer-ne “tan sols una paraula sense sentit.”*
*Poemes. Coloma LLeal. Edicions Catalanes de París 1967.