Diumenge 6 de maig, vuit del vespre, la televisió francesa TV5-Monde anuncia Nicolas Sarkosy President de la República amb 53%, Ségolène Royal 47% (les xifres oficials acabaran sent 53,06% i 46,94%). A penes uns minuts després del tancament de les urnes i de l’anunci, la candidata de l’esquerra reconeix la derrota però fa un discurs mirant cap al futur on reivindica el seu lideratge: “Us dic que alguna cosa s’ha manifestat que no s’aturarà (…) Guardem intactes l’energia i l’alegria de l’immens moviment popular vibrant de fervor que m’ha acompanyat durant tota la campanya (…) He emprès un renovament profund de la vida política, dels seus mètodes i de l’esquerra (…) El que hem començat junts anem a continuar-ho junts (…) Podeu comptar amb mi per aprofundir la renovació de l’esquerra i la recerca de noves convergències més enllà de les fronteres actuals. És la condició de les nostres victòries futures. Seré a la cita d’aquest treball indispensable i assumiré la responsabilitat que m’incumbeix d’ara endavant.”
I el més curiós és que aquestes paraules que podien ser frases de circumstància per curar ferides, no desentonaven davant una gent exultant malgrat haver acudit a la seu socialista amb l’esperança de celebrar una victòria. L’extraordinari és que la gent continuava amb el seu “vibrant fervor”, gens resignada després de conèixer els resultats adversos i donava mostres d’agraïment a la candidata que havia hagut de lluitar contra el seu contrincant, els media i els “elefants” del seu partit, havia sabut mobilitzar la gent i sobretot la joventut i havia reeixit a imposar una mirada nova sobre la política. He assistit a d’altres derrotes de l’esquerra, però aquest cop el que mostrava la pantalla era un inusual entusiasme del carrer, més semblant a una victòria que a un resultat advers.
Però, ai las! No va ser necessari esperar massa temps per retrobar els jocs estèrils d’una certa manera de fer política. Aliè al que estava passant al carrer davant la Casa de América Latina des del balcó de la qual Ségolène Royal s´adreçava a la gent, Strauss-Kahn -del que es parlava com a primer ministre en cas de victòria- va trencar el mirall on es podia reconèixer l’esquerra i punt de partida ideal d’un futur assalt. En unes quantes frases on ignorava les aportacions incontestables de la candidata de les esquerres, declarava l’interès -de tota evidència el seu- de tornar a començar de zero: “És una molt greu derrota per l’esquerra, la tercera vegada consecutiva que (els socialistes) perden l’elecció presidencial (…) Mai l’esquerra no ha estat tan feble a la primera volta”. I aquestes declaracions, el polític no tenia inconvenient en fer-les -jugant amb la suma de vots d´esquerra- quan la gent encara té present l’elecció del 2002 on la presidència van acabar disputant-se-la Chirac i Le Pen: una dreta, per molt civilitzada que fos, i l’extrema dreta pura i dura!
Però això no va ser tot. No havia acabat Strauss-Kahn de parlar que la televisió dretana oferia l’antena -com no- a l’antic primer ministre socialista Laurent Fabius. I aquest que no vol deixar escapar el seu competidor en una eventual nova distribució de cartes declara: “la bandera de l’esquerra està per terra (…) cal aixecar-la (…) és indispensable que tinguem una esquerra que aplegui i que torni a donar esperança”. És a dir que aquesta esquerra i aquesta esperança és ell, i Ségolène Royal no ha demostrat ni ha posat en evidència res.
I mentre aguns, sense haver après res, es disposaven a reprendre les seves batalletes en el punt on les havien momentàniament deixat, el recent elegit president, al govern fins fa uns dies i auto-proclamat campió de la “renovació”, prometia “treball”, “autoritat” i “moral”. Família i pàtria és donen per sobreentès.