He considerat Josep Maria Espinàs, sobretot durant l’era de Jordi Pujol, massa políticament correcte, un xic boy scout intentant “quedar bé” sempre que podia.
Això no exclou que es deixi llegir. A la seva darrera columna a El Periódico titulada Brassens i tots els 22 de setembre, dona una cita d’Anatole France: “És feliç perquè sap gaudir dels records” i a continuació afegeix: “Penso que és un privilegi poder mantenir una relació cordial amb el passat, i que si encara no l’hem aconseguit hauríem d’intentar-ho. Perquè sense relació cordial amb el passat, deu ser molt difícil viure amablement el present”.
Estic totalment d’acord. Tanmateix, hi faria una objecció: cal que el teu passat t’ho permeti.
Al llarg de la meva vida, observant la gent gran, he pogut constatar el que Raimon Obiols ha escrit sobre el tema. Diu Obiols que hi ha dos tipus de gent, aquells que han passat la vida sense veure els demés, pensant exclusivament en ells, en el seu benestar, trepitjant a tots els que podien trepitjar, i aquells que han tingut una visió generosa de la vida i han actuat amb i pels demés; que no solament han pensat amb ells sinó que han lluitat i s’han compromès pels altres, en política o en qualsevol altre camp.
Quan arriba la vellesa i que les forces els abandonen i que les circumstàncies els van deixant sols i cara a cara amb ells mateixos, es pot constatar que molts dels primers viuen els darrers anys de la seva vida com un drama, cultivant l’amargura, mentre els segons, per poc que tinguin assegurada la vellesa, solen respirar optimisme, quietud, equilibri i felicitat.
Por todo lo que has hecho para los demas en el exilio y despues al regresar a Espana, todos los que te conocen no dudan que formas parte de los que respiran optimismo, quietud, equilibrio y felicidad.
Jose Munoz Castanyer
Hi havia un avi, tossut com ell sol, amb virtuts i defectes com un altre, al qual en poc temps li vaig agafar molta estima; al partit el tenien com “la mosca cojonera”, però, ell no havia passat per la vida per passar, sempre mirava pel seu barri, pels ànecs del riu, pels nens i els avis, les dones, el partit,… però, mai per ell. Un amic em va dir que no el fes savi perquè tampoc ho era, espero que aquest amic aviat s’adoni que per ser savi no fa falta ser molt culte, tant sol cal no passar per la vida per passar.