En un article a El País, Borja Hermoso, posa en boca d’Albert Boadella unes paraules que aquest va pronunciar abans d’acceptar l’oferta d’Esperanza Aguirre: “Europa ha reeixit a convertir els seus artistes en funcionaris; i està clar, a les subvencions de l’Estat, els artistes han reaccionat amb un tribut de vassallatge; no és aquesta una forma de censura com qualsevol altra?”
Ja “funcionari”, Boadella diu: “Si no cregués que puc arribar a ser capaç de fer un teatre públic distint del que jo mateix he criticat sempre, doncs no m’hagués llençat a acceptar això. I crec que sí puc. En realitat és que, en el fons, aquí hi ha una petita escletxa de vanitat”. I uns paràgrafs més endavant: “Jo sempre he segut molt clar i molt directe amb les meves idees, les meves posicions polítiques estan bastant clares”.
I és així. Els qui el coneixen poden confirmar que dient això avui, Boadella és sincer, diu la veritat. I del temps del Club Emprius i del seu filosocialisme, es pot dir que va ser una qüestió d’interès mutu; a ell li interessava professionalment, i a l’ànima d’Emprius, Romà Planas, políticament. Segurament molts no en van ser conscients, però alguns -pocs- sí.
Avui Boadella afirma: “Si no accepta (Esperanza Aguirre) la meva línia de treball, cosa que seria molt comprensible, està clar que jo no vaig a passar els últims anys de la meva trajectòria professional acceptant coses que no he acceptat mai”. I se´l pot creure.
Quan es trencarà l’idil·li? Sens dubte Boadella mateix no ho sap, però és possible preveure-ho. Quan s’acabi l’expectativa i el morbo dels primers temps que ompliran el teatre, i comenci el públic de Madrid a cansar-se i a desertar, tornarà a aparèixer el bufò, carregant contra els polítics i contra Esperanza Aguirre, com ha vingut fent fins ara en cada una de les seves etapes professionals. Sinó, temps al temps.
Boadella no és de dretes ni d’esquerres, en tot cas en el sentit partidista del terme. Boadella és un home de teatre, i sobretot una intel·ligència astuta.