“Bilateralisme, el buidatge de l´Estat de dret, la legitimació de l´independentisme i el sobiranisme, la proliferació d´estatuts d´autonomia incompatibles amb l´ordenament constitucional i la desarticulació d´Espanya en general”.
Aquesta olla barrejada amb cert tuf a populisme, no ha sorgit, com a primera vista es podria pensar, del Partit Popular de Mariano Rajoy, Acebes i Zaplana; ho procalama -i tampoc és que sigui cap sorpresa- l´Associació Ciutadans de Catalunya a l´acte de presentació de la seva nova etapa. Només tres dels 15 fundadors d’aquesta Associació, a l’orígen de la creació del partit Ciutadans-Partit de la Ciutadania (C-PC), acaben de donar suport a la seva nova etapa.
Probablement res de tot això no seria notícia, ni l´Associació, ni la nova etapa, ni l´assistència de solament tres fundadors a l’acte, si entre aquests no es trobés una personalitat com Albert Boadella que va ser entronitzat per l´ocasió, “soci d´honor”.
Que Boadella avali aquestes idees i qualifiqui la política espanyola i catalana actuals de “putrefactes”, coincidint amb les idees que va llençar, fa poc, el darrer i flamant fitxatge del Partit Popular a Catalunya, Montserrat Nebrera, no és d´estranyar. Però, malgrat tot, d´un temps ençà -potser des de que la Comunitat de Madrid el va acollir- la seva actitud i manifestacions no hauran deixat de sorprendre´n més d´un.
És evident que Boadella no és nacionalista, ni catalanista; de ser alguna cosa en aquest d´ordre d´idees -i algun cop ho ha expressat- seria espanyolista. Com també es reclama i vol ser, sens dubte, més aviat proper a alguns aspectes de l´ideari anarquista dels seus orígens familiars i en particular de l’aspiració d´un cert humanisme internacionalista. I està en el seu perfecte dret de creure que amb les seves manifestacions iconoclastes s´està mostrant fidel a aquests orígens sentimentals.
Avui però, malauradament, en lloc de l´internacionalisme -que, com el nacionalisme ben entès, sempre ha estat trufat essencialment, de bons sentiments i de respecte i reconeixement dels altres- impera la mondialització -tota una altra realitat més constant i, sobretot, sonant. De la mateixa manera, les actuacions com les d´Albert Boadella, independentment de qualsevol intenció, avui, fan el joc objectivament a tot el que en el passat i en el present ha trepitjat i aixafat el món i la gent de la que, sens dubte, no pretén allunyar-se.
L´anarquisme que he conegut, o millor dit, els anarquistes catalans exiliats que vaig tenir l’ocasió de conèixer, defensaven -com també els socialistes com Romà Planas- un catalanisme fora de tot dubte, i com eren lluny de ser “bufons” de cap regne, mai s´haguessin permès jugar, en circumstancies com les actuals -els anarquistes ja van aprendre la lliçó d´altres temps- el joc que està jugant, frívolament al nostre entendre, l´Albert Boadella. No jugarien, no ja perquè podien estar lluny de tenir el seu talent, sinó, per elemental honestedat i fidelitat, justament, a tot un món i a tota una gent.