“Crec que la causa per la justícia necessita algun aliment espiritual. Si la raó última del socialisme és la fraternitat, aleshores d’alguna manera hem de sentir que tots som fills del mateix pare. Em sembla difícil ser socialista sense una inspiració espiritual. I el que trobo del tot impossible és ser creient i no apostar per la justícia social…”
” L’Església, com a institució, em preocupa poc. Si s’aïlla de la societat, serà el seu problema. El que em preocupa és que l’Evangeli arribi a la gent. Però si la transmissora oficial de l’Evangeli és l’Església, quan diu el que diu, acaba per tapar-lo o tergiversar-lo. En part per això la gent s’allunya de l’Església.”
He dubtat de si podia i devia comentar aquestes paraules i finalment m´he decidit a fer-ho pel respecte que li tinc al seu autor. I òbviament no ho faig per contradir-lo si no per matisar-lo; però un matis important.
Si l´hagués llegit per primera vegada interpretaria que reserva el vocable “espiritual” exclusivament al camp religiós com fa tanta gent; però no és el cas. El fet religiós, com les ideologies o la ètica, és fruit de la intel·ligència de l´home si bé l´Església té la tendència a reservar-se l’exclusiva de la “espiritualitat”. Més significatives són les frases “Em sembla difícil ser socialista sense una inspiració espiritual. I el que trobo del tot impossible és ser creient i no apostar per la justícia social…”. No es pot resumir millor la lectura i la interpretació que el seu autor fa de l´Evangeli.
Ara, on discrepo és quan afirma que ” L’Església, com a institució, em preocupa poc.”
La potència de l´Església en el món, i la seva influència en la defensa objectiva -fora de tota retòrica- d´uns valors materials que s´oposen a la igualtat i justícia social és incommensurablement més gran que la de tots els Comin i tots els intel·lectuals catòlics de la terra junts. Com també, dissortadament, que tots els intel·lectuals incrèduls i que tots els homes i dones de bona voluntat del món, hi comprès els cristians de base sincers.
L´Església ha pogut ser un factor decisiu de progrés de la humanitat però fa segles que ja no ho és, des de que va lligar la seva existència al poder; quan es va transformar ella mateixa en Poder, desqualificant-se, al meu entendre, per tot exercici de la espiritualitat. I no data d´ahir. I amb això probablement coincidim.
D’altra banda, val a dir que tampoc són cap guia ideològica i, òbviament, menys encara espiritual, qualsevol representant del Poder polític; i quan ho pretenen, malament!
Aleshores què? Estem tots plegats, creients i no creients en la mateixa situació? No podem tenir els uns i els altres referents espirituals, ètics? I tant que els tenim, només falta buscar-los per encontrar-los, cadascú els seus; però no estem en la mateixa situació, no exactament.
No és la ideologia que sustenta un govern, són els ciutadans en democràcia. L´Església però, on pot i quan pot, utilitza la fe per mediatitzar el poder. A Espanya on pot més, més. A França on pot menys, menys; ho estem veient aquests dies quan el mateix Papa adopta al país veí fins i tot el laïcisme, això sí, el “laïcisme positiu” que s’inventa Sarkosy i considera “fonamental insistir en la distinció entre l´àmbit polític i el religiós”.
Ara bé, continua pensant, amb accents absolutistes, que “la religió és insubstituïble per la formació de les consciències”. A França potser la majoria que ha votat Sarkozy no sap en pròpia carn, en què consisteix formar les consciències (fa cent anys que els hi van treure la possibilitat de fer-ho a les escoles públiques), però nosaltres sí; i Rouco Varela, encara avui, els hi podria explicar.
“L´Església com institució em preocupa poc”, diu Comin. Jo el que dic és que l´Església no em separarà mai de gent com Comin, però tinc el profund convenciment que és justificat i necessari combatre-la obertament, paradoxalment, potser en nom d´uns mateixos principis que són simplement humans; com tinc l’obligació de combatre tot poder que no respecta aquests pricipis -es reclami o no d’ells- o s’acomoda de que no es respectin.