D'un temps, d'un pais

Durant la meua passejada diària -diuen els metges que s´ha de caminar- he topat amb la sortida de les escoles i m´ha sobtat el nombre de mares sud americanes que tornaven de recollir la seua progenitura. I el meu cervell s´ha posat a funcionar.La primera cosa que he pensat ha estat: just retorn de la vida. Espanya, com els Imperis francès i britànic, es va aprofitar de països d’ultra mar i els va espoliar -igual o més pel que fa a la espoliació i molt menys pel que fa l´aprofitament, en el cas d’Espanya! Ara, és de justícia que “la madre pàtria” els brindi una sortida a la gent d´aquells pobles.Immediatament però, m’he dit a mi mateix: potser sí que sigui just; ara bé, un cop més, és la “madre pàtria”, amb una de les tasses de natalitat més baixes d´Europa, qui torna a treure profit amb aquesta arribada de sàvia nova.Això sí, qui pot patir de la situació -he continuat pensant- és la llengua catalana. No necessita aquest plus de dificultats que representa una nova arribada de gent de parla castellana.

I aquí també les meves reflexions m´han portat a unes conclusions més optimistes i crec jo, més justes. Aquesta immigració que ve de l´altre costat de l´Atlàntic té en general un nivell de formació més elevat que el de la immigració interna espanyola de principis de segle i de l´època franquista i, no sé a casa vostra però a casa meua, tots els tècnics que passen (electricitat, telefonia, internet…) són peruans, argentins o veneçolans.

Si Catalunya en situacions més difícils, ha estat capaç d´integrar en aquells temps gent, molta d´ella sense una instrucció bàsica mínima, com no va a poder-ho fer amb gent més ben preparada i un sistema d´immersió escolar?

Aquesta integració és un dels reptes que tenim els que hi som i els que venen!

This entry was posted on Dilluns, febrer 16th, 2009 at 22:36 and is filed under General, Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.