Infàmia és la paraula.
Tomasa i Josefa són dues de les 17 dones entre 20 i 70 anys afusellades pel delicte de ser familiar d’un roig, poc desprès de l’aixecament militar per falangistes i guàrdies civils a Guillena, província de Sevilla. El fet de ser germanes de llet del fill de l’alcalde que absolia a tota dona amb un nen en edat de mamar no les va salvar. Qui sí es va poder salvar per ordre de l’alcalde de ser afusellada fou Marcelina Ruiz de 27 ans perquè el metge del poble, familiar seu, assabentat de que l’anaven a matar, decidí portar-li a la presó el seu fill d’any i mig, desmamat de feia mesos! Abans de matar-les, aquestes dones foren humiliades, rapades i torturades durant dos mesos fins que el 12 d’octubre les portaren a l’església, les passejaren rapades pel poble, les traslladaren al poble del costat, Gerena, on les mataren i les enterraren en una fossa amb un nen com a únic testimoni. Demencial, seria amb infàmia, l’altra paraula aplicable als fets de les afusellades de Guillena.
L’historiador José Maria Garcia Márquez , ha censat més de 500 expedients de represaliades solament a província de Sevilla i la llista segueix augmentant.
En el seu llibre Con nombres i apellidos. La represión en Cazalla de la Sierra 81936-1950), José Antonio Jiménez Cubero acaba d’incorporar un balanç 118 dones represaliades de les que 29 van morir afusellades. Fins el 1950, 4% dels judicis dels tribunals militars foren dones.
En aquests casos, com amb tants altres, els fills de les víctimes han guardat el silenci durant anys. Avui són els nets que les reivindiquen i les volen enterrar dignament. I per vergonya de tots són les famílies que en les despeses sense ajuda de la Junta de Andalucía i del Govern Central que els han denegat una subvenció mentre la “Justícia” persegueix lel jutge Baltazar Garzón.