En homenatge a Josep Termes mort fa poc reproduïm, amb el critèri que ens poden servir en la situació actual, alguns punts de l’excel·lent entrevista que li feia Enric Company a El País (13,07.06) .Termes s’ha centrat sempre a estudiar el moviment obrer català dels segles XIX i XX i les vinculacions d’aquest amb el catalanisme polític. Uns temes que estaran o haurien d’estar –actualitzats- al centre dels debats del proper Congrès del PSC.
Per Termes, el que té el catalanisme és una enorme àrea que no té res de burgesa. “En definitiva-diu- és el descobriment de la sopa d’all. El catalanisme pagès, menestral, botiguer, de l’obrer de fàbrica, etcètera. Començant per un tema que no es pot plantejar ara –constata- que és que tots els partits són partidaris del dret de l’autodeterminació exclusivament a Catalunya”.
R. Desrés afegeix Termes, “això es va estroncar. Va venir la guerra i se’n va anar tot enlaire. Ve el règim de’n Franco i tot és una altra cosa”.
Si, d’acord, però nosaltres ens podem preguntar: És una altra cosa als trenta anys de l’inici de la transició? No està reprenent la societat catalana, en d’altres circumstàncies més favorables el fil troncat per la dictadura?
A l’entrevista Termes anuncia un llibre que fa temps que estava fent i on constata que “els grups obrers dels primers anys trenta del segle XX, la immensa major part són d’un catalanisme radical. El Partit Comunista Català, Estat Català Proletari, la Unió Socialista de Catalunya, el Bloc Obrer Camperol, tots. Per Termes, d’allò en queden els fonaments ètics. Els fonaments emocionals ètics, si grates en el fons, queda el dret a la llibertat, a la justícia, a la solidaritat. Components gairebé psicològics.
I en els partits d’ara, el PSC, Iniciativa Verds, Esquerra Republicana, hi veu un punt de contacte perquè segons ell, “aquest contacte emocional no és el dels anys seixanta, és més anterior encara. Perquè el federalisme fa 150 anys que viu, a Catalunya. Un federalisme inconnexe, poc definit. Però molt clar. Que diu: no hi ha Espanya sinó les Espanyes. I en aquestes Espanyes cada ú és cada ú.
Per Termes l’Espanya dels Austria era plural. “Una monarquia absoluta però era una Espanya plural. El rei se n’anava allà i ho havia de fer en castellà. Venia aquí hi ho havia de fer, o escoltar, en català. Això ha passat a Bèlgica, també. Que, per cert, no veig per què no s’hi posen, aquí. Allà parlen en francès o en flamenc, depèn d’on vagin”.
En un anàlisi de la immigració amb conclusions polítiques, Termes també ha expresat “la necessitat d’integració, o com se n’hagi de dir; els perills i reptes per a la llengua. I l’escola, apuntant ja que així com abans apreníem a l’escola en castellà i al carrer el català, ara ens podíem trobar al l’inrevés, que a l’escola s’aprengués el català i en canvi al carrer dominés el castellà.
Respectant sempre els nouvinguts: la manera de ser, com són, què volen i què tenen. Sempre s’ha de respectar. Als d’ara i als d’abans. Ara bé, sempre hi ha d’haver una tasca integradora, perquè sinó el país es descompon. La tàctica del liberalisme light, de dir “aquí que passi el que Déu vulgui”, aa Termes li sembla absolutament suïcida. Tant en aquest com en tots els grans temes de política social.
En les grans magnituds de la vida contemporània el problema és la supervivència. La del castellà no està en dubte enlloc. I per tant, sí que és propi, és seu, però no és el que ha de ser defensat i promocionat, perquè ja sobreviu sol. El nostre no. Som una minoria i podem ser una minoria dintre de Catalunya en procés d’extinció com ha passat en tots els idiomes minoritaris contemporanis.
El que ells demanen és el bilingüisme. Però nosaltres ja ho som sempre. Per naturalitat de la situació, de l’estructura de l’Estat, ja ho som. Pots preguntar a qualsevol. ¿Vostè quan va aprendre a parlar castellà? Ni ho sap. Jo, que sóc de Barcelona, ni ho recordo. Per tant, ja ho sóc, de natural. Ara, el magribí que arribi, el senegalès, et cètera, això s’ha de jugar amb un doble moviment. Un, respecte, a l’enèsima potència, pel nouvingut: té la seva manera de ser, de viure, la seva llengua, etcètera. Dos, l’adaptació. Tampoc no és un procés tan difícil. La prova és que aquí s’ha produït naturalment.
Milans del Bosch que és de llinatge català, no és català, en canvi el negre que vingui i parli en català, serà català. Un català negre. Ja te’n trobes.
Acabarem amb una frase de Termes que sempre hem fet nostra i que sobretot l’esquerra espanyola hauria de meditar: “l’Espanya plural és una revolució”.