La batalla del valencianisme

Llegint el treball d´un amic sobre el valencianisme he arribat a unes reflexions que poden ser d´interès.

El drama en el que està avui submergit el País Valencià és que tot aquell magnífic moviment de Joan Fuster, surgit en terra cremada i del que molts varen ser alumnes avantatjats i adeptes als anys seixanta, fou víctima de les circumstàncies durant els darreres temps del franquisme i la transició.

Els valencianistes d´avant guerra, sobretot els republicans d´esquerra, coneixien el seu poble, sabien el terreny que xafaven. I aplicant -sense ser-ho- el principi leninista, sabien que un pas al davant de “les masses” d´acord, però que més d’un pas no era aconsellable.

Per mi, tot m’indica que Joan Fuster va creure que tornant de cop a les arrels, la societat valenciana cremaria les etapes. I els pobles no cremen etapes, van al seu ritme. Fuster, òbviament no va “vendre el País Valencià a l´imperialisme català” -com grollera i eficaçment l´han acusat els nostàlgics de la dictadura franquista i enemics del país- sinó que al meu entendre va cometre un error d´apreciació. Va voler despertar la consciència dels valencians orfes desprès de la guerra, i va voler extirpar radicalment del país el provincianisme en el que tradicionalment s´ha complagut; un objectiu que el valencianisme d´esquerres d´abans guerra –al qual potser el mateix Fuster no va considerar suficientment- també s’ho havia proposat.

Per desgràcia la societat valenciana sota el franquisme no estava per revolucions, ni tan sols les culturals. Ni entrava en els seus objectius, ni en les seues aspiracions, ni tenia el nivell de desenvolupament i consciència que es podia trobar en d’altres societats com, per exemple, a la Catalunya veïna.

No ve de més recordar que a les acaballes de la dictadura, la lluita de l´oposició al franquisme ja no era exclusivament contra Franco, començava a ser també una batalla de posicions per quan caiguera.

A Catalunya la baralla va tenir lloc amb, d´una banda, el sector catalanista conservador i els comunistes (pragmàtics i llestos com es creuen ells!) i d´altra banda els socialistes i el president Tarradellas que va saber representar el catalanisme republicà, és a dir el món i els valors vençuts pel franquisme; i el vell exiliat i els socialistes van guanyar aquesta primera batalla.

Al País Valencià, malauradament, ni la seva Renaixença es pot comparar a la catalana, ni tampoc la seva dreta franquista al civisme dels conservadors catalans, ni el nacionalisme d´esquerres fusterià submergia les seves arrels al més profund del poble valencià. Al País Valencià el món valencianista republicà havia desaparegut, assassinat, aniquilat… o s´havia acomodat. I la dreta valenciana, franquista tota ella, a la deriva i atemorida, a finals del franquisme, es va agafar a la clàssica arma a la que recorren totes les dretes del món quan es veuen perdudes, s´inventen l´enemic exterior; en el nostre cas, s’inventà (o recuperà) el “perill català”!

Crec que és hora de passar a l´ofensiva i trencar, dintre inclús de les nostres pròpies files, els malentesos, aclarir conceptes, evitar els quid pro quos voluntaris o inconscients, abandonar tots els complexos i declarar-se, en front dels “valencianistes espanyolistes”, “valencianistes a seques”.

No es tracta de terceres vies, sinó d’unir les vies. Es tracta d’acabar amb la sopa de lletres que és o ha estat el panorama electoral del País Valencià i establir entre les principals forces progressistes (al PV el nacionalisme és progressita) uns quants punts comuns bàsics -de mínims si voleu- per desbancar el PP del poder. Cal girar els arguments de la dreta com un mitjó i retrobar el sentit de les coses i de les paraules. Deixar d´entretenir el confusionisme per part d´uns i el “seguidisme” de la concepció de país del PP per part d´altres.

Car aquest “agiornamiento” necessari, a tots ens afecta, al nacionalisme i a l´esquerra valenciana, i quan dic esquerra valenciana parle de qui per ser més nombrosos, tenen més responsabilitat, els socialistes valencians del PSPV.

El monumental engany “blavero” mantingut per l’extrema dreta i aprofitat pel PP és una estafa increïble que mentre la societat valenciana no en prenga consciència, tallarà tota possibilitat de canvi. Per a que el canvi siga possible, el camí a seguir -per utòpic que parega- és fer un discurs de polítiques socials comú i acceptar una idea clara de país pel present, sense que això impedeixi cadascú, en aquest tema, proposar el futur al que puga pretendre.

ELS NO VALENCIANS SÓN ELLS, ELS QUI HAN ABANDONAT LA LLENGUA I EN PARLEN UNA ALTRA SÓN ELLS, QUI REBEN ORDRES DE “FORA” SÓN ELLS -I HAN DE SER ÚNICAMENT ELLS- I ELS QUI VOLEM UN PAÍS VALENCIÁ MODERN, PROGRESSISTA i LLIURE DE TUTELES -I NO EL DESERT CULTURAL I CUCCEDANI DE FALSA MODERNITAT QUE ENS ESTÀ DEIXANT EL PP- SOM TOTS ELS ALTRES.

O no?

4 Responses to “La batalla del valencianisme”

  1. Miquel Notari ha dit:

    La batalla del valencianisme podria ser el títol per a un llibre sencer. Hi va haver, però, una altra batalla, la de València; anomenada per alguns la “massacre de València”…

    Coindicisc absolutament en què el fusterianisme va ser un revulsiu tan fort, que el conjunt de la societat valenciana no el va poder digirir; la indigestió fou tan gran que encara hui hi cueja… No hi ha prou “carbonato” per a llevar-nos aquella agror de damunt!

    Pel que fa al desenvolupament de la societat valenciana i la seua consciència… Doncs, allò anava per barris. És cert que la Renaixença valenciana no va ser com la catalana -i prou que es lamentava el valencianisme dels anys 30-. Però, aclarim que la Renaixença valenciana va anar de la mà d’allò que es coïa a Catalunya; no era un fenomen aïllat, sinó part d’allò que deien: “llemosí”…

    Diguem-ho clar: Si fins i tot un personatge influent però conservador com En Teodor Llorente -fundador del diari Las Provincias- va assisitir al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona als voltants del 1906!

    Una altra cosa va ser el valencianisme polític, el qual òbviament va tindre un ritme i una força inferiors al de Catalunya. Més minoritari. Però no caiguem en l’error d’oblidar l’existència de partits polítics propis amb representació a l’Ajuntament de València (Agrupació Valencianista Republicana) o els quatre regidors del Partit Valencianista d’Esquerra (1936), entre els quals l’Angeli Castanyer! No oblidem la lluita per l’Estatut Valencià durant tota l’època republicana… que no va arribar a materialitzar-se. Ull! Ni oblidem l’acord, aconseguit pel mateix Angelí Castanyer, de les tres diputacions valencianes per a dotar-se d’un Estatut Valencià d’autonomia comú. Si allò no arribà a bon port fou perquè l’acord es produí el maig del 36 i, al juliol del mateix any, ja sabem tots què va passar. Simplement les Corts Espanyoles no ho van tindre en consideració donades les circumstàncies, però la voluntant d’autogovern fou expressa i manifesta. Tampoc vull deixar-me altres partits com ara la Unió Valencianista, amb regidors a València i amb una relació intensíssima amb la Lliga catalana.

    A Vila-real, per exemple, ja el 1908, l’Ajuntament inaugurà una placa, a la mateixa façana, commemorativa del 700 aniversari del naixement de Jaume I, en “agrahiment” al rei fundador… tota en valencià (català) i amb l’escut de les quatre barres. Als anys vint es publicaven poesies en valencià al programa oficial de festes… ull! fent servir la normativa de Pompeu Fabra: “Vila-real” i no la forma antiga “Vilarreal”. Als anys 30 s’hi inseria publicitat comercial en valencià als programes de festes… Però, ull! als anys 50 podeu trobar als programes articles religiosos en valencià (amb conjugació verbal barcelonina). I als anys 60 trobareu poesies i textos entre irònics i crítics totalment en valencià correctíssim… Als anys 70 la COPE!!(Ràdio Popular) de Vila-real feia un programa setmanal en valencià! Que vol dir això? Que el valencià (català) ha sigut una llengua de cultura i d’ús, tot i la destrossa de la guerra i la llosa del franquisme, a molts punts del País Valencià.

    No fou així, lamentablement a València. On el valencià, cada vegada més dialectalitzat, només es veia als llibrets de falla, en el sainet… Si als anys 50 a dins l’Ajuntament de València, s’exposà el Diccionari Català Valencià Balear, amb mapa inclós de TOT el domini lingüístic català.

    Però quan arribà l’hora passar fulla al franquisme hi hagué por, molta por. I no només a València, també a Madrid. I si el País Valencià es tornava una segona Catalunya? Calia tallar-ho en sec!

    Les primeres eleccions democràtiques foren un triomf per a les esquerres i ja se sap que les esquerres estaven amerades de fusterianisme. QUINA POR! El Consell Preautonòmic del País Valencià es digué així (del PV) i la senyera del país fou de les quatre barres amb un escut heràldic…

    Bé, allò calia girar-ho tot. I qui tenia els mitjans? Els periòdics, les ràdios, la televisió? Doncs a treballar. I sabeu què es van inventar? L’ESQUERRA NO ÉS ESQUERRA… SÓN CATALANS! Ja teniu l’embolic muntat.

    Negar la condició de valencians ha sigut la manera que ha tingut la dreta valenciana de desfer-se dels moviments progressistes. És l’exclusió més dura que podeu imaginar! Sempre m’ha fet gràcia allò que diuen que “Valencia es muy acogedora”… Collons! Si eres com ells volen i et consideres “muy valenciano” i “nada, nada catalán”…

    A vore, que el cacau que han muntat estos tipos és LA CONSTRUCCIÓ D’UNA IDENTITAT VALENCIANA BASADA EN UNA ANTIIDENTITAT (CATALANA)… Com pot anar un poble avant així? O siga que la meua identitat valenciana hauria de se: “yo no soy catalán” i repetir-ho mil vegades i ja tinc una identitat; ELS VALENCIANS HEM DE TINDRE UNA ANTIIDENTITAT.

    Com a exemple us diré, que en el marc d’una reunió amb un càrrec de la Generalitat Valenciana, amb rang de Director General, ens va dir als presents (membres d’entitats molt diverses) que “ens dedicàvem a activitats antivalencianes” perquè ens havíem reunit amb entitats de les Illes i de Catalunya… Lògicament… tot dit en perfecte castellà d’Alacant (que és d’on era)…

    Conclusió: Pur Mcarthisme! Caça de bruixes… Només cal un Comité d’Activitats Antivalencianes! Un altre dia parlarem de les solucions!!

    Gràcies per deixar-me aquest espai.

  2. […] amb el comentari que ha penjat l´amic Miquel Notari a l´article del 23 d´aquest mes, La batalla del valencianisme. Hi ha un moment que indignat, […]

  3. Miquel Notari ha dit:

    Complisc la paraula donada de parlar de (possibles) solucions a la situació valenciana. Intentaré ser breu.

    L’amic Àngel Castanyer es refereix constantment a la unió de l’esquerra i a l’eliminació de la sopa de lletres del progressisme valencià; però caldrà fer alguna matisació prèvia.

    a) Crec que ha quedat clar que el País Valencià i Catalunya són països diferents… Tot i que hi ha elements (fonamentals) que compartim i que són els mateixos (la llengua, eix mediterrani…)

    b) Això vol dir que el sistema polític català NO és el sistema polític valencià. I ací trobem un dels majors defectes d’apreciació; quan es fa la següent equivalència entre partits:
    PP (cat) = PP (val) Realment s’assemblen molt.
    PSC = PSPV-PSOE
    ICV = EU / IdPV / Verds
    CiU = BLOC
    ERC = ERPV
    AIXÒ NO VA AIXÍ…
    Estem parlant de magnituds diferents, de partits molt diferents i de sistemes de partits diferents. ELS CATALANS TENIU UN SISTEMA DE PARTITS POLÍTICS PROPI I ELS VALENCIANS TENIM EL SISTEMA DE PARTITS GENERAL QUE HI HA A ESPANYA.
    Quan des de Catalunya no es copsa açò, no s’està entenent res.

    c) Per què hi ha aquestes diferències?
    Ja hem comentat que les societats són dieferents… PERÒ TANT..??
    Així la clau la trobarem en els sistema de mitjans de comunició d’un país i d’un altre i en la barrera electoral del 5% per a accedir al Parlament Valencià. Aquesta barrera per ella sola, en certs moments, haguera pogut fer desapareixer partits polítics estabilitzats com ara ERC i ICV. LA BARRERA DEL 5% S’HA ELIMINAT DE L’ESTATUT… PERÒ ES MANTÉ A LA LLEI ELECTORAL VALENCIANA QUE REQUEREIX 2/3 PER REFORMAR-SE (BLINDATGE DEL 5%).

    d) El bipartidisme d’estil espanyol s’està fent estructural al País Valencià.

    e) El PP és absolutament hegemònic, a poblacions del Sud del País arriba a percentatges de vora el 70% dels vots. Sabeu que és això? Partit únic. On està el pluralisme democràtic? Quan s’arriba a aqueixa situació el PP vol tindre una col·lecció completa de cartes de la baralla. Ho vol tot i si pot “comprar” valencianistes de seny, HO INTENTA.

    f) Cal una força política valencianista i progressista estable al PV. Si volem exisitir com a país, necessitem un sistema polític propi. El PSPV-psoe, ha anat amagant progressivament les sigles autòctones. Tot i que està claríssim que el canvi al PV passa per pspv-psoe; cal afegir-hi més gent.

    g) Cal desemmascarar el fals valencianisme del PP i no “deixar que ens furten la cartera”.

    h) Cal treballar amb la gent, al carrer i dia a dia i donar-los respostes, ara que l’època dels PAI per a tots ja s’ha acabat!

  4. Joan Pelàez ha dit:

    Gràcies Miquel,per deixar aquestes petites empremtes…i per la teva energia positiva al parlar,esperm que tornis aviat per Barcelona.
    Una abraçada.
    Joan Pelàez

Leave a Reply