- Àngel Castanyer: El text que reproduim tot seguit és un extracte de les meves memòries (any 2003[1] :
.” Que el post-franquisme havia d’estar encarrilat per vies pacífiques els partits ho varen proclamar reiteradament fins l’endemà mateix de les eleccions de juny del 77 guanyades per les esquerres a Catalunya i el País Basc mentre a la resta de l’Estat triomfava el franquisme reformista representat en la UCD. I per si alguns no ho haguessin tingut prou clar el vicepresident del govern Gutiérrez Mellado –el mateix que faria front personalment a Tejero el 23 de febrer del 81 al Congrès de diputats- la vigília d’aquestes primeres eleccions, recordava les regles del joc quan declarava a la televisió espanyola: “Encara que són vostès els qui decidiran el futur d’Espanya, el govern no oblida la responsabilitat que li pertoca en les pròximes hores i en els dies que ens separa de la constitució de les noves Corts, i disposa dels mitjans necessaris per tal que la vida ciutadana es desenrotlli amb normalitat, sense consentir que sigui alterada per grups que realitzin actes de força o intentin situacions de fet, anticipant decisions que només corresponen a les futures Corts.”
El que no estava tan clar justament és que Catalunya pogués anticipar “decisions que només corresponien a les futures Corts” és a dir al vot de l’aclaparadora majoria “espanyola” en front de la minoria catalana. És cert que en política tot no s’acaba en majories i minories i que hi ha d’altres factors menys objectius que entren en joc. El ben cert també, és que des de Catalunya tots els polítics, cadascú per la seva banda, havien escombrat no cap a casa sinó cap al seu pati, buscant i alguns obtenint “negociacions” particulars amb el govern. El que passava és que les propostes a Suarez dels representants dels partits acabats de sortir de la clandestinitat i sense cap experiència de govern, eren forçosament imprecises de forma, de fons, i de timing mentre que el president Tarradellas i els seus assessors parlaven el mateix llenguatge que Suarez i que els poders de l’Estat. El president de la Generalitat i els seus assessors eren els únics que podien i van saber en aquelles circumstàncies parlar un llenguatge d’Estat i, junt amb les reivindicacions, aportar-hi punt per punt, les solucions o la sortida. Jordi Pujol havia realitzat unes declaracions que Juan Antonio Novais reculliria al diari francès “Le Monde” el 15 de juny de 1977, el dia mateix de les eleccions a Corts:
“… Si els catalans, pertanyent a un o a altre partit guanyem les eleccions, haurem de constituir una assemblea i començar les negociacions amb el govern espanyol. El President Tarradellas ha de tornar a Barcelona i presentar la seva dimissió fins que l’Assemblea no acabi les seves negociacions amb el Govern a fi i efecte de que les noves Corts ens reconeguin les mateixes atribucions que teníem l’any 1932…. I el Sr. Pujol afegeix: Tarradellas, en realitat no és més que un símbol de continuïtat. Tarradellas és una il·lusió. Crec que les negociacions poden perllongar-se com a mínim durant dos anys període de temps necessari per a que es comprengui, per fi, que l’autonomia no és pas sinònim de separatisme…”
I mentre el futur president Pujol feia aquestes previsions en les que el restabliment de la Generalitat quedava postergat i incert, a la mercè d’unes llargues negociacions i del vot de les Corts espanyoles, el president Tarradellas posava les seves paraules en escac i mat al igual que les de Gutierrez Mellado, negociant d’Institució a Institució. Amb la seva estratègia va obtenir que el restabliment de la Generalitat amb la derogació del decret franquista de 1938 que l’havia abolit, fos immediat i finalment l’únic acte rupturista de la transició espanyola.
Tothom va jugar legítimament les seves cartes i les del president de la Generalitat eren les bones per Catalunya políticament, estratègicament i fins i tot… moralment! I quan aquests tres elements coincideixen, els esdeveniments solen respondre. El PSUC que com Jordi Pujol també es va oposar amb certa constància al president Tarradellas acabaria tenint en el seu govern d’unitat dos consellers, únic cas a l’Europa occidental i extrem que difícilment els comunistes haguessin aconseguit en qualsevol altra circumstància.
La història no pot tornar enrera i sense la tenacitat del president Tarradellas no sabem per on haurien pogut anar els esdeveniments. Però si la qüestió que es planteja és saber qui del vell president o dels joves polítics acabats de ser elegits disposava de millors cartes pel que fa a les aspiracions de Catalunya, avui, tal com han anat i van les coses, penso sincerament que no pot haver-hi dubte, si és que mai n’hi ha hagut. I si l’oposició a Tarradellas provenia del fet, tal com hem pogut llegir últimament en la premsa, que “algunos políticos catalanes temían que el retorno de Tarradellas retrasara el anhelado estatuto y por ello mantuvieron un pulso con Tarradellas”, els esdeveniments es van encarregar de respondre-hi immediatament; el president no s’hi va oposar a l’Estatut ni el va retardar, i l’Estatut que tenim, negociat pels parlamentaris, ha estat el que és.
Que Jordi Pujol no era independentista ho ha demostrat durant els seus 23 anys de presidència.
t. La sorpresa ha estat, amb la seva actual confessió, qu e el seu afay per la “pela” hagi guayat a la seva obsessió per passar a la Història per la porta gran com passarà l Josep Tarradellas.
1 Els valors dels vençuts (Pagès editors 2003)