En el molt oportú editorial de L’HORA-Nou Cicle, podem llegir: “Necessitem dels partits la màxima contundència en la lluita contra la corrupció. Que facin política i no electoralisme. Que obrin, facin transparents i revitalitzin les seves organitzacions.”
Desenvolupem el tema aplicant la teoria a un cas pràctic.
La corrupció és un fenomen transversal. Tots ho sabem i carregar les tintes sobre els altres com ho intenten fer sistemàticament i de manera mimètica CiU i el PP és simplement ridícul. Però no m’interessen els altres, m’interessen els “meus”, m’interessa l’esquerra i en el cas actual, el PSC i l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, sigui o no culpable.
Les esquerres sempre han tingut un complex envers els cadells de famílies ben estants i inclús de l’antic règim, que no sabria qualificar. Sembla que quedin meravellades i que no se’n avinguin de poder comptar a les seves files representants de tan il·lustres descendències. Compte! No estic vetant ningú i són immensament més els “trànsfugues de classe” dignes que els indesitjables. Aquesta no és la qüestió.
La qüestió és que no es tracta de canviar solament de “dintre”; al meu entendre l’adhesió, per ser sincera, s’ha de produir també a “fora”. M’explico: no és suficient declarar-se d’esquerres i guardar, sobretot exercint un càrrec públic, totes les formes de vida de la dreta més clàssica amb el gust pel luxe inclòs. I quan això passa és un senyal que hauria d’alertar una organització d’esquerres. I en lloc de posar a prova el nou adherent fent-lo militar a la base, succeeix tot el contrari, el fan pujar com l’escuma.
Entenent-nos; no és que el senyor Muñoz no pugui viure a Pedralbes, és que si viu a Pedralbes, no pot ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet. Tan difícil és entendre això? Que li agradés passar pel camp de golf abans d’incorporar-se a “l’oficina” no és que sigui molt recomanable per un polític d’esquerres però pitjors coses s’han vist. Que baixi però al treball amb el seu cotxe particular de gran luxe, i el deixi a les portes de la ciutat de la qual és alcalde i on el va a buscar un cotxe municipal perquè no s’atreveix a arribar amb el seu fins al despatx, sembla de guió de comèdia del temps del franquisme.
I no em val l’argument de que aquestes figures treuen majories absolutes. Aquests personatges, com sumen els vots dels seus semblants, per poc que n’arrastrin una part del partit que els presenta, ja surten els comptes. L’ex alcalde de Sabadell Antoni Farrés devia beneficiar-se del mateix fenomen, però Antoni Farrés és tot un altre cas, és l’oposat del que ens ocupa, era autènticament d’esquerres, com hem definit, per “dins” i per “fora”.
Està arribant el temps en que s’esgoten les paraules. Falten gestos per no dir actes. A quan les llistes obertes? Estic convençut que un Bartomeu Muñoz, de no presentar-lo un partit -i sense saber el que avui sabem- pocs vots del seu actual partit recolliria. És a dir que les sigles dels partits, indispensables a la sortida del franquisme i sempre necessàries, poden arribar a distorsionar avui en dia, la representació popular i a desenganyar l’electorat; i això és a la llarga negatiu per la democràcia encara que les organitzacions, momentàniament, en treguin un aparent benefici.