Un amic em fa arribar des de França un text interessant d’un llibre de
Geografia de Catalunya de Francisco Flos i Calcat de l’any 1896, ((sí, 1896!) Com podreu veure, ja s’hi detalla l´espoliació fiscal de Catalunya.Però hi figura també quelcom de molt interessant en ares a l’eficàcia; s´hi reclama “millors atencions en tots els serveis públics” en correspondència amb l’activitat superior que demostra el fet de crear riquesa. No s’hi diu però s’adevina. El poder polític està en unes mans i la potència econòmica que crea la riquesa en altres, demostrant que Espanya s’ha caracteritzat per aquesta dualitat i desajust, drama que ha arrastrat des de sempre i òbviament en plena revolució industrial amb les conseqüències negatives per a tots.
This entry was posted on Divendres, desembre 16th, 2011 at 10:23 and is filed under General, Memòria històrica, Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed.
You can leave a response, or trackback from your own site.
Quin abús es fa del concepte “solidaritat”, veritat? Els valencians, de tant “solidaris” ens hem quedat amb allò que es diu vulgarment a la meua terra: “Amb les castanyes a la mà”… Tot ha estat ofrenar i ofrenar noves, velles i sucoses Glòries a Espanya, sense parar ni un minut… Avança la Regió en Marxa Triomfal… cap a l’abisme més fosc. La caiguda ja ha començat. PIB per càpita igual al de Melilla, però contribuents nets a l’Estat. Nets ens hem quedat, com una patena, a causa de la combinació d’injustícia fiscal i mal govern de la nostra Generalitat, aliada i col·laboracionista de del centralisme més ferotge: Generalitat Valenciana, provinciana fins a la medul·la, ha esdevingut el gos guardià de l’essencialisme castellà en la nostra pròpia terra… Censora permanent de la nostra Llibertat… Quin destí més trist per a una Institució més que centenària…
Governants valencians que es pensaven que a canvi del seu col·laboracionisme furibund tenien dret al delme, a xuclar també una mica de la sang dels seus conciutadans, alhora que permetien que l’Estat se’n duguera litres i litres… Però com deien els antics: “Roma no paga traïdors”… Traïdors al seu propi poble… I s’han vist al lloc que mai hagueren imaginat, asseguts al banc dels acusats, mentre ara Roma mira cap a un altre costat, perquè ells (i elles) ja no són últils a l’Imperi; ja han fet la seua feina i ara són prescindibles: Què es pensaven? Per molt que repetisquen la paraula Espanya una i mil vegades, ells no són “De” Cospedal, “De” Guindos, “De” Santamaría… Ells ara estan tastant com se les gasta l’Espanya eterna a la qual ells creien que pertanyien… Però, no; Ells només eren instruments útils d’unes províncies perdudes, les quals calia tindre baix observació, no fora cas que es despertaren del somni…
I potser, potser només, siga ara quan eixe somni comence a desfer-se i la gent s’alce del llit, i ben desperts, pensen, raonen, parlen, diguen i actuen com a ciutadans i ciutadanes dignes i lliures… En el fons, el somni ja s’ha convertit en un malson…