No hi ha res com viure un període de bonança econòmica seguit d´una recessió per prendre consciencia de la llei que regeix el sistema en que vivim.
Quan la cosa va bé es va produint acumulació de capital, part del qual torna al circuit per alimentar “la màquina”, i l’altra part -substancial- permet a una minoria anar adquirint i acumulant poder i patrimoni, empreses, béns immobles, art, etc. I aquesta gent que es reclama de la “llibertat” únicament en l’aspecte econòmic, no volen interferències, ni intervencions de cap mena i menys de l´Estat que volen anorèxic; defensen el liberalisme, són “liberals”.
Mentrestant als altres actors de la pel·lícula, els assalariats, els toca les engrunes del progrés; el que no impedeix a una gran part d´ells de votar a aquests grans amants de la “llibertat” que són els “liberals”.
En temps de vaques magres, les primeres mesures que prenen els nostres “liberals” són la reducció de salaris i els acomiadaments, perquè per ells, deixar de guanyar, és perdre. I pel que fa als assalariats -incloent els votants dels nostres “liberals”- sols els queda encomanar-se a Déu o felicitar-se de que hi hagi l’esquerra al govern i que l´Estat no sigui tant anorèxic com alguns pretenen i desitgen.
En aquest 1er de Maig, els líders sindicals han recorregut a un senzill i vell eslògan (tot és vell en aquesta història) per definir en què consisteix una de les trampes que caracteritza el “liberalisme”: “privatitzar els beneficis i nacionalitzar les pèrdues”.