M’agafo a aquesta contundent frase d’Ernest Maragall, i em quedo amb l’article De Jordi Font, Catalunya en el Parlament espanyol.
Si s’està convençut del que s’hi diu, resulta en efecte “punyent la invisibilitat i el mutisme al qual segueix condemnat el socialisme català”. Com escriu Font “constitueix una greu i insuportable distorsió de la voluntat democràtica de Catalunya i de la seva representació al Parlament espanyol deixar als sols conservadors la representativitat dels ciutadans de Catalunya”. A menys, afegeixo jo, d’estar convençuts de que Espanya és el contrasentit de“ nación de naciones” amb una de grossa que les engloba totes i no un Estat plurinacional com reconeixia la Constitució de 1979!
Per Font aquesta idea de representació exclusiva conservadora alimenta la “catalanofòbia” de la que la dreta espanyola treu petroli”. En definitiva, precisa, “es tracta d’una situació que abandona la relació entre Catalunya i Espanya al xoc de nacionalismes. Un xoc que aconsegueix abduir a molts incauts a banda i banda, mentre els estats majors respectius arenguen als seus amb una mà i, amb l’altra, planegen i pacten l’hegemonia conservadora a Catalunya i a Espanya”. Parla Font dels nacionalismes espanyol i català.
Aquest és el discurs però que era vàlid fins ara. El que no diu Font-això ho afegeixo jo- és que malauradament a Espanya, el nacionalisme no és exclusiva del PP; També hi nida en una part important del PSOE, i aquest és el drama.
Per fer visible el socialisme català –si és que no es pretén el contrari- no cal invents estrambòtics, solament recuperar com recordaFont, el que ja teníem i que el 23F ens va prendre, el grup pròpi al Congrés! I si el PP és capaç de parlar català a la intimitat quan necessita els vots de CiU, com aniria a fer res el PSOE contra els socialistes de Catalunya?
Encara diré més: és impensable que el PSC hagi acceptat durant 30 anys aquest silenci imposat. Una situació patent per la societat catalana, menys per uns quants.
El president Montilla demana lògicament consens de cara al proper Congrès del PSC. Per la meva part diré que el consens ja s’està fent i s’ha de fer sobre la visibilitat dels socialistes de Catalunya al Congrés de Diputats.
El PSOE no pot tenir el mateix projecte d’Espanya que té el PP. Té un projecte federal de l’Espanya plural que comparteix amb els socialistes de Catalunya. I per això considera Font “la necessitat de recuperar, a Espanya, la presència i la veu del socialisme català, del federalisme plurinacional, (presència que) és òbvia i peremptòria, per al PSC com per al PSOE, per a la Catalunya progressista com per a l’Espanya inclusiva”.
Però per què Espanya prengui consciència ja no valen certes actituds de submissió. Cal parlar clar als socialistes espanyols.
“cal evitar, segons la imatge de Font, que el terreny de joc estigui inclinat contra la pròpia porteria o que algú t’obligui a jugar a peu coix”. Per això, cal alguna cosa molt precísa: aixecar un projecte alternatiu, coherent amb els principis defensats, viable”.
Potser tingui raó Font. Els socialistes espanyols i de Catalunya tenen el projecte i podrien tenir-ne la majoria sense comptar amb el PP. El que no tenen –com tampoc el té el seudo nacionalisme de CiU i ’independentisme – és el coratge de trencar amb l’Espanya tradicional per la tràgica raó que sempre s’ha defensat “a creu i espasa”.
Jordi Font conclou el seu article: “el PSC no pot seguir a peu coix. I el PSOE no pot desentendre’s d’això, per incòmode que li resulti, i ha de preparar-se a mitigar com sigui la minusvalidesa forçada del PSC. Per solidaritat. Pels pactes signats. Perquè això és coherent amb l’Espanya plural i inclusiva que defensa. I perquè també l’afecta: no en va l’articulació d’una autèntica alternativa catalana d’esquerres que sigui majoritària- o el que és el mateix: amb la deguda credibilitat nacional catalana- és una cosa del que depèn també la sort del PSOE a nivell espanyol” .
Amic Àngel,
Això de no fer canvis sona a “conservador”. Els conservadors no arrisquen. Van sobre segur.
Els progressistes, l’esquerra o digueu-li com vulgueu, ha de vencer un enemic suplementari : la por a allò desconegut, sigui un nou dirigent, sigui una llei avançada o una nova estructura de partit…etc.
Per això és l’esquerra.
Si el proper Congrés tampoc és temps de fer canvis no solament serà una desfeta pel socialisme català, també significarà que els companys del PSOE hauran de resignar-se a tenir minvada l’aportació socialista catalana.
“els companys del PSOE hauran de resignar-se a tenir minvada l’aportació socialista catalana”: ma’agrada l’expressió!