Els resultats de les eleccions de l’1 de novembre han de poder respondre a certs interrogants plantejats en clau catalana i en clau espanyola des de fa temps, i en particular les relacions que han de mantenir dos partits federats com el PSOE i el PSC. A partir del tancament de les urnes, l’allau de comentaris ha especulat sobre les diferents interpretacions dels resultats i analitzat les diferents solucions que es presenten per formar el futur govern català.
Com tots sabem són quatre aquestes possibilitats: un govern catalanista d’esquerres, un govern nacionalista, la famosa sociovergència i finalment una amb la que alguns insisteixen estranyament i que s’aparentaria, per part de les esquerres, a una dimissió de responsabilitats en tota regla havent-hi d’altres possibilitats, un govern en minoria de CiU. Anem per pams.
No crec que sigui fer prova de voluntarisme interpretar que els electors acaben de donar una segona oportunitat a la formula que va acabar amb 23 anys d’un govern nacionalista conservador, un període aquest, a la sortida de la dictadura, privilegiat per assentar les bases de l’autogovern. No tot, òbviament, ha estat negatiu durant aquests 23 anys -faltaria més; de la part negativa però, em quedo amb la que més hauria de doldre -i no n’estic segur que així sigui- a uns dirigents nacionalistes que han exercit el poder durant tant de temps: que al final de tot aquest període, una part important de la ciutadania (43% d’abstenció) es desentengui de les eleccions al Parlament de Catalunya. Fa tres anys, el canvi va permetre retrobar una nova il·lusió i avui no es pot posar en dubte que un govern format pel PSC, ERC i ICV-EUiA, no solament és, un cop més, una de les possibilitats votades i per tant plenament legitima, sinó que és indispensable per assegurar el desenvolupament del nou estatut en la línia de la política social iniciada durant els últims tres anys. És lògic, en aquestes condicions, que malgrat unes pressions poc dissimulades per part del PSOE, sigui l’opció que més clara tinguin els dirigents i militants del PSC.
Un govern nacionalista CiU/ERC no crec que convingui, per motius diferents, a cap d’aquests dos partits. L’empresariat, principal avalador de CiU, no pot veure amb bons ulls aquesta formula; ni tampoc que sigui el millor camí per CiU d’arribar a concretar les aspiracions dels seus dirigents -a part de donar la presidència a Artur Mas a Catalunya- pel que fa al govern central. A ERC, el tema el tenen plantejat en els mateixos termes que el 2003. Renunciarien a un dels seus postulats -el d’esquerra- i a més el risc és gran, no solament d’acabar sent la parella invisible d’aquesta unió, sinó d’acabar pagant, en exclusiva, els plats trencats de l’acció de govern; la primera experiència no els hauria servit de res.
A Catalunya, entre els electors d’esquerres, pocs per no dir ningú -i entre la militància encara menys- es decanten per un govern CiU/PSC, allò que s’ha convingut anomenar la sociovergència, una unió contra natura, il·lustrativa, en certa manera, d’un neoliberalisme a la moda i de la teoria de la desaparició de les ideologies i de la política. Una unió circumstancial, únicament entenedora en clau espanyola i per uns interessos immediats de curta volada. El 1980, quan tot era per fer, el PSC es va equivocar no entrant al govern amb CiU. Avui, s’equivocaria entrant-hi. Desencadenaria un procés de conseqüències negatives pels seus interessos com a partit, i a la llarga -que no s’equivoqui ningú, i encara menys Rodríguez Zapatero- pel socialisme espanyol.
I finalment, queda la darrera opció, un govern amb minoria de CiU que solament és possible amb l’assentiment del PSC i ERC. Una formula que tampoc no enganyaria a ningú. Seria la solució “light” de la sociovergència que donaria un respir al PSOE únicament perquè li trauria combustible als atacs del PP -motivació aquesta, del tot lamentable. Les seves conseqüències pel que fa al PSC potser quedarien diluïdes un temps, però seríen, aquí i en el conjunt de l’Estat, igual de negatives a la llarga que la formula de la sociovergència.
I com sempre, en política com en la vida, la coherència es reconeix (ICV-EUiA ha estat la sola força política a incrementar els seus vots- però no paga: en totes aquestes negociacions que s’inicien, de les forces que compten, és la que menys cartes té a la ma.
Tota opció que no permeti a l’entesa de l’esquerra mantenir-se al poder a Catalunya, pot, aparentment, ser una solució de tranquil·litat pel govern central socialista, però no passaria massa temps sense que el conjunt de les forces d’esquerra de tot l’Estat en paguessin les conseqüències. Com diuen al meu poble: “Hauríem fet un pa com unes hòsties!”
Sobre els dirigents del PSC i també d’ERC, recau la responsabilitat de que això no pugui passar.