Fa uns dies, de retorn d’un viatge a Brussel·les, vam haver d’afrontar el problema de la seguretat als aeroports. Tot el que és excessiu, sovint, resulta ridícul i en aquest cas, al meu entendre, aquestes mesures sobre el perill dels líquids ho són bastant. Però el meu propòsit no és parlar de transport aeri i dels problemes de seguretat sinó simplement contar dues anècdotes significatives i il·lustratives de dues maneres d’enfocar… el tema lingüístic!
Bruxel·les, ciutat francòfona situada en territori flamenc és oficialment un paradigma de bilingüisme. Si bé la ciutat és majoritàriament de parla francesa, s’hi parla el francès (valons) i el neerlandès (flamencs). Al passar el control a l’aeroport i sonar el detector de metalls vaig voler treure profit del meu francès i, divertit, explicar-li al policia, mentre em passava el detector per tot el cos, que la causant d’haver sonat el detector era la pròtesis que porto a una cama. Quan més li parlava en francès més insistia en el seu registre fins fer-me posar els braços en creu. I durant tot aquest temps, que em va semblar llarguíssim, aquell policia no em va adreçar ni un sol mot en francès, tot en neerlandès. Al final vaig deduir que aquest funcionari devia ser flamenc i no li donava la gana de respondre al passatger estranger en francès, una de les dues llengües oficials però que no era la seva.
Ã’bviament no se’n pot treure cap conclusió definitiva però si contraposar aquesta actitud a la viscuda dos dies abans, en el mateix viatge, a l’aeroport de Barcelona. Un funcionari de seguretat anava explicant el que havíem de fer: “Vacien sus bolsillos de todos los objetos metalicos i vayan poniendolos en las bandejas, así como reloj, mòbil, cinturón i chaqueta”. Com una manera d’anticipar-li que era portador d’una pròtesi li vaig preguntar amb veu alta i amb to d’humor: “La pròtesi que porto on la deixo?” Amb el semblant més seriós que va trobar em va respondre: “La pròtesi no la tregui d’on està!” I vam continuar intercanviant banalitats en to distès. Al no haver-hi tensió en cap de les dues parts, ara mateix, no sabria precisar en quina de les dues llengües vam continuar.
Aquestes dues anècdotes reflecteixen dues realitats diferents; la de Barcelona és la que tota persona que hi resideix o ve de pas pot constatar. És per això que resulta xocant i inacceptable que algun ciutadà que s’ha presentat a les darreres eleccions com la seva mare el va portar al món (teatralment efectiu, oi Boadella?), deixi de ser graciós i comenci el seu mandat intentant obrir temes superats per pràcticament la totalitat dels ciutadans de Catalunya. El professor Ferran Gallego ho adverteix en un article a El Períodico*: “Quan un es llança a la lluita electoral, té el deure cívic -sí, cívic- de considerar les conseqüències d’una mobilització. Per citar la més elemental, però que no sembla que se’ls hagi ocorregut als dirigents del nou partit, procurar no fer el joc a qui es considera adversari principal. (…) L’alegria, a la casa del pobre dura poc, però ja ha abandonat la gresca de Ciutadans per anar a residències de més itel·ligència estratègica.”
* “Per la porta de servei”. Article publicat per Ferran Gallego a El Periódico el 11/11/2006.