Des del primer moment de la Guerra Civil -sinó abans- l’Església Catòlica Espanyola es va posar al costat dels autors del cop d’Estat militar alineats amb les Potències de l’Eix, l’Alemanya hitleriana i la Itàlia feixista de Mussolini. Que gent sense dos dits de sentit assassinaren representants de l’Església -pel simple fet de ser-ho- és injustificable, i no crec que ninguna autoritat del camp republicà ho hagi justificat mai.
Que les autoritats del camp dels vencedors d´una Cruzada lliurada en nom de Cristo Rey afuselli a 12 capellans bascos, un missioner claretià i un carmelita descalç pel “crim” de romandre fidels a les autoritats legals del seu poble, dona la mesura de fins a quins extrems estaven disposats a arribar -i van arribar- els autors de la sublevació.
Que el record d´aquests sacerdots s´hagi mantingut clandestinament entre els seus pròxims, condemnats a un silenci vergonyós, és moralment abjecte per part d´una jerarquia i d´un col·lectiu que s´omple la boca d´absoluts i que ha fustigat, condemnat i perseguit -quan ho ha pogut- mitja humanitat per no seguir uns manaments que ells són els primers en no observar.
Però tot té un final. La provocació de la beatificació a Roma dels 498 “màrtirs” d’un sol bàndol ha estat la gota que sens dubte ha remogut, al cap de 73 anys, la consciència de la jerarquia de l´Església basca, posant en evidència l’Església espanyola, principalment l’actitud de l’arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio María Rouco Varela. “Tan largo silencio -ha dit el bisbe de Vitoria, Miguel Asurmendi– no ha sido solo una omisión indebida, sino una falta a la verdad, contra la justicia y la caridad”.
Són ells que ho diuen, no som els altres…