Per fer front a la ona de corrupció en la que està submergit (País Valencià, Madrid i ara Mallorca, entre d’altres), el Partit Popular no dubta en recórrer a uns extrems que posen en perill la més mínima convivència.
Acusar sense aportar proves que la policia, la Fiscalia General de l’Estat i la judicatura es dediquen a espiar l´oposició per ordre del Govern, és no tenir escrúpols i d’una irresponsabilitat que no mereix altra resposta que la d´El País que exigeix en el seu editorial: “O proves o dimissió”.
Ara bé, si el PP es permet aquestes actituds és perquè la societat espanyola li ho permet. És la societat que està malalta i el PP se´n aprofita i tira de la corda -televisiófins on pot. I quan parlo de societat estic parlant dels mitjans de comunicació en general, televisió, premsa -a part comptades excepcions; estic parlant dels intel·lectuals, dels creadors d´opinió i de totes aquelles celebritats que es vanaglorien de tindre un cap que pensa i que en viuen.
És sistemàtic. Quan té un problema l´un dels dos grans partits que poden aspirar a governar, aquests “comunicadors” tiren d´hemeroteca i equilibren el panorama amb les malifetes de l´altre bàndol.
No senyors, no; ara toca al PP, doncs a explicar fins on arriben les seves responsabilitats i a exigir-les-hi sense parar! Quan el PSOE en faci de les seves, doncs a parlar del PSOE! Tan senzill com això. I d´aquesta manera la ciutadania traurà les conclusions que s´imposen en cada cas i no l’entretindreu amb l’eterna cantarella desmobilitzadora de “Tots són iguals!”
Doro Balaguer, a les seves memòries, té una frase que explica el fenomen i que no dubto en reutilitzar: “Per mantenir-se al marge, la gent es fa imparcial”.
Que el simple ciutadà caigui en el parany de que “tots són iguals” es pot admetre, però que sigui l´actitud dels qui viuen del seu estatus de gent que pensa, no!
Ara, potser que per tota aquesta gent d´això es tracti, de mantenir l’estatus… simplement.