La circumstància de l’exili patern al finalitzar la guerra civil ha fet que hagi hagut de passar mitja vida a França, el país dels enciclopedistes, país que va acabar de segellar la seva unitat com Estat emparat amb la Proclamació Universal dels Drets de l’Home i amb la llibertat i emancipació dels seus ciutadans.
I l’altra meitat de la meva vida l’he viscuda a l’Estat l’espanyol, el país de la Santa Inquisició, el país de l’expulsió dels jueus i dels moriscos, el país dels cops d’Estat i pronunciamientos”, país de la intolerància, que ja hem tingut ocasió de qualificar com el país que ha imposat la seva unitat al crit de “Vivan las cadenas!” i en ple segle XX al de Viva la Muerte!” Un país que es sorprèn de no haver resolt encar amb aquestes condicions a seva unitat!
Bé, per ser precis, exactament a Espanya mateix no hi he viscut, perquè he tingut la sort de fer-ho a Catalunya, i això ho ha canviat tot, fins al punt que de no haver estat així, probablement m’hagués hagut de retornar al país on finalment he passat part de la infancia i l’adolescència fins ben entrat a l’edat d’adult.
A Catalunya he trobat un país socialment i políticament civilitzat.
Pel meu treball he hagut de viatjar a Madrid “la capital del regne”. I que voleu que us digui, allò és un altre país, Transpua la història passada i també de la més recent i l’actual . Fins i tot les pintades polítiques ho reflexen i sembla que han acabat de guanyar la guerra civil ahir mateix. Òbviament existeix el Madrid democràtic però el “carrer” .és dels altres, i la premsa; en tot cas, així ho percebeixo jo quan hi vaig. I quan tornes a Barcelona –També pot ser pel fet de la llengua- et trobes com a casa.
Inclús el País Valencià és diferent. Allí també és territori “comanche”. Tinc un amic, nacionalista valencià que ha vingut a viure -a exiliar-se com diu ell- a a Barcelona. on té la possibilitat que no té a València ciutat de respirar aires de tolerància i de criar el fill en la seva pròpia llengua.
Si a Catalunya, a més del pòsit de la Història que ha forjat una societat amb un tarannà pacífic i civilitzat, li afegim les qualitats naturals d’un paysatge i un climat també ponderats i equilibrats, tenim motius més que suficients que fan l’estància del més agradable.
Compte! No ens malinterpreten! a Catalunya i a qualsevol país amb les seves mateixes característiques cíviques i democràtiques.
Com li agraïsc aquest comentari en un dia com el d’avui!
El més sorprenent de tot açò és la imatge que se n’ha fet de Catalunya a (la resta d’) Espanya. Una vegada, li vaig comentar que mai a Califòrnia, els seus ciutadans dirien que són una “regió”, doncs són un “Estat”. I això en dret constitucional és una diferència molt important. Ací, a Espanya, no és ja que de nació només n’hi ha una, és que damunt, d’Estat, també només n’hi ha d’un… Podem imaginar situacions flexibles? I encara trauré de la mànega un altre exemple dels “ianquis”… Ells, que sempre estan amb la seua bandera i la seua “nació”… Reconeixen, dins el seu sistema legal, que hi ha ciutadans dels Estats Units que són de Nació Sioux… tot i que lògicament, si eixos ciutadans vulgueren visitar Barcelona, lluïrien els passaport dels USA…
A mi, ho reconec, em farta la paraula “nació”. Se n’ha fet un ús tan grandiloqüent sovint… Però, escolte, jo també sóc com els Sioux… els que van ser vençuts.
Qui és ningú per a dir-li a una col·lectivitat humana que no és una nació si se’n sent? Si és que la Constitució parla de “nacionalitat”… El significat de la qual és “qualitat de nacional” i “nacional” signfica propi d’una nació. Tant costa d’entendre açò? Crec que el Tribunal Constitucional no ha “defensat” la Constitució en aquest cas. Ha defensat els prejudicis.
Jo, que no sóc català, açò ho veig claríssim. I Catalunya mereix el meu respecte per l’esforç que hi ha hagut, des de fa ja més de cent anys, de tants hòmens i dones, darrere d’aquest ideal… De construir una pàtria que fóra lliure, democràtica i solidària!
Qui són aquests que ataquen anomenant “nacionalistes” tots els que fan una mica d’esforç per donar dignitat i ús a la seua llengua? L’estrofa que més magrada dels Segadors és aquella que diu: “Endarrere aquesta gent, tan ufana i tan superba!” I això és el que cal dir ara; perquè nosaltres sempre hem de treballar per no ser cap d’eixos dos adjectius.
Pel que fa al País Valencià, mai m’ha agradat embolicar-me en si som o no som una nació o si formem part de 2 o 3 nacions alhora. Sí, tal i com ix a l’Estatut, som una “nacionalitat”, ja em va bé. Lamentablement, el que som és una caricatura grotesca i envilida. Què dur he sigut! Alhora, sempre he trobat els llocs i la gent per a ser un valencià obert al món, i com no, interessat pels afers dels països amb els quals compartim la mateixa llengua…
Continuem aprofundint en els valors que ens han dut fins ací, obrim-nos al món i siguem tot el més feliços que puguem! Allò que representem no es limita només a Catalunya o al País Valencià… aquests valors els reconeixerem arreu del món. Siguem fidels a aquesta força que ens ha empés fins ací i que encara ens empeny!
Gràcies, Àngel, per ser tan atent a tot!
Per cert, volia afegir una detall molt important pel que fa al desenvolupament de la democràcia a Espanya… A les eleccions de 1977 no va ser només a Catalunya i Euskadi on no va guanyar la dreta… Al País Valencià tampoc hi va guanyar, el partit més votat fou el PSOE… I a partir d’ací la dreta valenciana/espanyola va decidir que allò no podia ser! Que tots, tots els de l’esquerra eren………. Catalaaniiissssteesss! I així es com la “Comunitat” Valenciana va “nàixer”… Gràcies Abril Martorell i Alfonso Guerra! Quina feina més ben feta!
Tens raó Miquel. Lo nostre és com el pecat original. La dreta ha invertit els termes. La lògica no pot admetre que que quan més valencians ens sentim, més espanyols sóm com pretenen ells! Ho han fet per contrarestar la lògica elemental Els sioux del nord i del sud parlem la mateixa llengua i vam ser vençuts pels mateixos. Quan més autènticament valencians, més sioux serem! I això ho saben ells i actuen en conseqüència tallant de manera irresponsable i inadmissible les comunicacions i les relacions culturals i comecials; però poc a poc els desenmascararem.