“Catalunya ha de superar amb bon peu el final d´època que ara vivim, provocat per tres esdeveniments:
1) la crisi econòmica descabdellada per la fallida del sistema financer,
2) l´evidència que el consum creixent de petroli i primeres matèries, no és una solució viable per a un món amb més de 6000 milions de persones amb dret a una vida digna, i
3) la constatació que l´impacte en el medi ambient del creixement econòmic anterior a la crisi, no és sostenible.”
Així comença Una societat emprenedora per superar la crisi, la tribuna coordinada per Àngel Pes que publica Catalunya Causa Comuna a Nou Cicle-l´HORA.
He conegut Àngel Pes fa molts anys, del temps d´Emprius Club d´Opinió, un grup que liderava el diputat socialista Romà Planas. E.C.O agrupava a les dècades dels 80 i 90 gent molt ben preparada, caracteritzada per una gran vocació de servei públic des dels llocs que ocupaven a la Universitat com Josep M. Bricall o a l´empresa privada. I tots des de posicions progressistes coincidien amb una idea clara del que havia de ser la política i principalment la política catalana i el lloc que devia ocupar Catalunya a Espanya i al món. Àngel Pes, autor de varis llibres, Catalunya a l´aldea global. Cap a un capitalisme transnacional (edicions Thassàlia), Necessitem governants (edicions Mina), és doctor en economia, professor titular en excedència de la Universitat de Barcelona i alt executiu d´una destacada entitat financera.
Per a la vella esquerra, “patró”, “empresari”, eren termes -sobretot el primer- que arrossegàvem del segle XIX i eren sinònim d´explotador. El nou terme d´emprenedor reflexa una altra realitat, ni tan sols la del segle XX, sinó la del XXI. I fa bé Pes en utilitzar-lo.
Molta gent solament percebem de la política els seus instruments, les seves manifestacions més visibles, els partits, els seus representants, les eleccions. Manifestacions no sempre edificants, amb els seus errors, les seves contradiccions, les seves febleses com en totes les activitats humanes. El fenomen curiós és que la societat està predisposada a perdonar aquestes desviacions a tothom menys als polítics. I fa bé; és l´actitud exigent que cal tenir amb aquells que es reclamen i parlen en nom de principis i de la veritat, veritat relativa com la política, o “absoluta” amb la religió. I aquí el tòpic és dir que “tots els polítics són iguals”. Potser si, però una cosa és evident, els conservadors que s´omplen la boca de principis morals i religiosos són implacables amb l´adversari i permissius amb els seus, mentre la gent progressista no perdona un mancament als principis ètics; i més que a ningú als seus. Una realitat a meditar.
Si volem entendre una mica el que passa al nostre voltant, hem de fer un mínim esforç d´informació i intentar esbrinar què està en joc, detectar en els discursos la demagògia, saber triar el gra de la palla. I els treballs d´Àngel Pes ens hi ajuden i us invito, sobretot a la joventut, a entrar en aquest text que recull Catalunya Causa Comuna. Hi trobareu idees com les que reproduïm a continuació:”- “¦construir una societat emprenedora en l´àmbit econòmic i social, recolzada en una administració pública eficaç i eficient. – “¦El futur el construïm, i la intenció amb què s´actua li dóna forma. Per això treballar per una societat emprenedora, és a dir, compromesa amb la llibertat i la igualtat d´oportunitats, enllaça amb la nostra tradició progressista i respon als reptes del nostre temps – “¦Mesures polítiques que potenciïn la capacitat de crear empreses noves. El teixit empresarial sortirà profundament canviat de la crisi o sigui que la creació de llocs de treball dependrà en bona part del naixement de noves empreses. – “¦ incentivar les relacions universitat-empresa. Entre els factors que contribueixen a la creació d´empreses, sobretot les que empren les noves tecnologies, destaca la implicació de les universitats. – “¦Una societat cohesionada dóna oportunitats per desenvolupar-se als ciutadans que la composen, perquè és capaç de bastir una política efectiva per evitar l´exclusió social. – “¦Els desafiaments econòmics, socials i mediambientals del nostre temps fan la innovació més necessària que mai per trobar les estratègies per superar-los. Hem d´aprendre a facilitar el treball dels innovadors, sobretot dels emprenedors socials. Per exemple la filantropia o la responsabilitat social corporativa s´han d´orientar cap a una estratègia d´inversió social, mantenint els criteris d´eficiència i recuperació de la inversió que fonamenten l´activitat empresarial. – “¦avui dia les societats desenvolupades, com ara la catalana, volen limitar l´impacte de l´acció humana en el medi ambient, una exigència incompatible amb el creixement del PIB a qualsevol preu. – “¦ l´economia espanyola pot prosperar respectant les exigències d´un creixement sostenible, si aposta amb decisió per les tecnologies de la informació i de les comunicacions, (TIC), i pel desenvolupament de les energies netes; activitats en què la posició actual és prometedora. – “¦La producció d´energia neta pot esdevenir l´altre pilar del creixement sostenible, i al mateix temps contribuir a pal·liar tres debilitats cròniques de l´economia espanyola: la dependència energètica, l´escassa innovació i la dificultat en crear llocs de treball de qualitat. – “¦Entre els factors que contribueixen al desenvolupament de les persones es fa present cada vegada amb més força la qualitat de les institucions que regulen la societat.”
Alguns hi poden trobar en aquestes directrius alguna similitud puntual amb el discurs liberal a l´hora de generar riquesa, però la imbricació públic/privat que es defensa, la demanda de més Estat racionalitzat i la insistència amb conceptes com cohesió social, exclusió social, preservació del medi ambient, no deixen cap dubte sobre la visó progressista d´Àngel Pes, que considera que “des de l´Estat s´han de garantir uns drets assolits històricament per les revolucions liberals i les lluites obreres”. La seva prioritat i el seu objectiu és posar una economia pròspera al servei de la societat, just el contrari del que sempre ha pretès la dreta -la carca, la moderna o la postmoderna- que és de sotmetre la societat als seus interessos més exclusius i immediats.
I aquest és el veritable repte que la humanitat sempre ha tingut plantejat. I la política no és altra cosa. La resta, són diversions per distreure el personal. I esbrinar les polítiques que van en un sentit o amb un altre, depèn molt de l’interès (amb les dues accepcions del terme) que hi posa cadascú.