Durant temps, alguns dels seus electors han votat a Convergència i Unió creient que el seu nacionalisme assumia tots els drets als que pot aspirar una nació. Els més entesos, sabien que no era així; però mentre, CiU ha tret profit, fins on ha pogut, del premi al “millor defensor de Catalunya”. Desprès de 25 anys, és evident que malgrat els reiteratius “Freedom for Catalonia” o “Catalonia is not Spain” protagonitzats pels seus cadells a les grans ocasions, ningú a la Coalició o fora d’ella es creu que desitgi o busqui res que s’assembli a això que proclama o deixa que proclamin. Sense sorolls, avui la seva posició sembla decantar-se -i ja comença a pretendre donar lliçons- cap al catalanisme històric defensat des de sempre pel PSC i el PSUC, el partit avui refundat sota les sigles de IC-Verds. Aquestes organitzacions, contràriament a CiU que volia contribuir a la “governabilitat d’España des de Catalunya” amb els resultats que coneixem, sempre han proclamat el seu federalisme i preconitzat la implicació amb el govern central que comporta, òbviament, la possibilitat d´arribar a la direcció del govern o d’alguns ministeris. Avui, Duran i Lleida postula per posar-se al front d’un d’ells.
I qui tampoc es creu la independència, encara que sens dubte la somiï, és ERC. Els republicans van ampliant indefinidament els terminis per arribar a la terra promesa; i això és una forma discreta d’evolució també. Dit d’una manera més directa i parafrasejant el pintor Dalí quan pretenia que Picasso no era comunista, podríem definir la situació actual d´aquestes dues formacions amb una frase: CiU es diu nacionalista, ERC també; CiU és independentista, ERC tampoc.
Durant anys el discurs de les dues formacions “nacionalistes” no s’ha distingit massa. Ha estat el recurs permanent a “l’enemic” exterior i al “victimisme” que ha volgut trobar justificació amb alguna actuació dels governs centrals. És el discurs de “les essències” que permet generalment, escamotejar i prescindir de l’altre discurs, el de la defensa dels avanços socials concrets i dels drets de la ciutadania traduïts en lleis que s’apliquen, com les que el govern del tripartit i el de Rodríguez Zapatero estan promulgant en els primers anys de mandat. Un discurs que sociològicament mai pot ser el de CiU. La coincidència amb el PP amb qüestions de component econòmica o recentment amb les reticències -quan no oposició- al laïcisme i a l’escola pública és significativa.
ERC tampoc solia tenir fa uns anys un discurs progressista, i es mantenia -les seves raons hi haurien- a l’ombra de CiU. L’arribada però dels Carod Rovira i Puigcercòs li ha proporcionat aquest discurs; i d’aquí ve la possibilitat del govern tripartit d’avui, un govern que no és d´estranyar que concentri les ires de la dreta conservadora, tant a Catalunya com a la resta d´Espanya.
Actualment, l´esquerra catalana hauria d’aprofitar millor el binomi govern/partits. Al govern de Catalunya li correspon en primer lloc governar, que significa prendre les mesures necessàries pel desenvolupament del benestar social dels seus ciutadans i la defensa dels seus interessos com a poble (llengua, cultura, etc.) Això demana -pesi al que puguin pensar alguns- una política de discriminació positiva a favor del català si es vol simplement mantenir-lo al nivell actual, com succeeix amb d’altres llengües, sobretot amb les minoritàries que són moltes en aquest món globalitzat. Avui en dia, la realitat -com poden comprovar els que resideixen a Catalunya- és que un ciutadà hi pot viure coneixent solament el castellà, i difícil ho tindria sabent només el català. I també existeix una altra realitat, no hi ha ningú que parli el català que no sàpiga el castellà. No val per tant, per molt discurs progressista que es vulgui tenir, emparar-se amb la violació inexistent d’uns drets individuals dels castellanoparlants i ignorar les dificultats reals de la llengua del país i la seva cultura. Qui no pot entendre això tampoc pot entendre la necessitat d’ampliar altres tipus de drets a d’altres minories; i és per això que se’ns fa difícil comprendre certes iniciatives com la protagonitzada fa un temps pel grup “Ciutadans de Catalunya” que desconcerta venint de qui ve.
I els partits? Quina hauria de ser la tasca dels partits catalans en aquest període que se’ns obre, un cop el nou Estatut aprovat i una perspectiva de pau a Euzkadi ben encarrilada que pot reservar-nos sorpreses? Abans de tot, abandonar el discurs de tots aquests anys i presentar-se davant la ciutadania sense embuts, expressant-se tal com són i dient clarament allò que volen; i no, tal com una certa inèrcia encara continua volent fer creure què són i el que sembla que vulguin dir. És molt demanar? Algú sens dubte dirà que la política no ha estat mai això. Aleshores que no s’estranyin, a aquestes alçades, que una fracció important de la ciutadania, sobretot la joventut, els situï a la part baixa de les enquestes.
A CiU probablement li serà més fàcil, tal com han anat les coses, aclarir el que no és que el que és. Però evidentment, per ella més que per ningú, seria com matar la gallina dels ous d’or i tot indica que no sortirà de la nebulosa calculada actual.
Pel que fa a ERC hauria de retrobar ràpidament el discurs catalanista i progressista, senzill i directe que amb els avatars de l’estatut amb CiU i rerafons electoral, sembla escapar-se-li. Si no el retroba i aclareix la seva actitud abans del referèndum, potser els seus electors aparentment no li ho facin pagar directament, però que es desenganyi, també en patirà les conseqüències.
I pel que fa al PSC, no creu aquest partit que ha arribat l’hora de plantejar, ell també, les coses tal com són, exercir com el que és, un partit sobirà i federat? Com a tal, la seva veu i el tracte rebut -independentment de tota altra consideració- no pot equiparar-los el PSOE als de qualsevol de les seves federacions a menys que s’estructurin totes com partits, cosa que no tindria sentit i no seria positiu. No ha arribat l’hora d’ajustar i visualitzar, aquí també, fets i discurs i, per exemple, disposar d’un grup propi al Congrés? Amb tanta coordinació com faci falta. No hi ha prou confiança i lleialtat? Què hi té a perdre el conjunt del socialisme espanyol, a part, aquí també, unes nostàlgiques “essències” que els porta -en contra del seus principis- a mantenir la voluntat de tutelar els altres? No sembla massa coherent renegar justament d´una Història espanyola democràticament nefasta tot i preservant-ne els injustos rèdits. Les declaracions d’un Alfonso Guerra, prenent el relleu, xoquen amb la prudència catalana, no aporten res de positiu i són absurdes i gratuïtament provocatives arribant desprès de la batalla. El moment escollit en que es produeixen però, deixa suposar que persegueixen un objectiu concret: confirmar ERC en la seva actitud negativa, posar bastons a les rodes del referèndum a Catalunya per rebaixar-ne els possibles resultats i donar així un toc d’atenció als representants catalans. Tot fa pensar a una resposta meditada contra el socialisme català per la gosadia d´haver plantejat i conduit a bon port un Estatut ambiciós per Catalunya.
La resposta del PSC en aquests moments només pot ser una: donar plena vigència als propis estatuts i als del PSOE per fer evidents, més que mai, discurs i realitat i, amb el seu exemple, iniciar un treball de pedagogia política valent, indispensable de cara al socialisme espanyol que ha d´oblidar certs complexes i el seu nacionalisme latent. Que el PP sembli recollir vots amb la seva “unidad de destino en lo universal” només pot ser un fenomen circumstancial que durarà mentre els socialistes no afrontin la situació amb determinació i no oposin el seu federalisme a la estratègia de l’adversari. No és suficient ser els precursors i proclamar-la, s’ha de poder demostrar que una altra España és possible.