El candidat socialista a les eleccions autonòmiques, José Montilla, pot ser un excel·lent president de la Generalitat. I probablement -millor dit, amb tota seguretat- farà una política catalanista que no tindrà res a envejar a la que faria un candidat amb una trajectòria més caracteritzada dins del catalanisme polític. Això sol passar sovint. Si no, temps al temps.
La preocupació que sembla percebre’s entre molta gent que es declara socialista, d’esquerra i catalanista no és el candidat sinó el procés que ha dut a la seva designació substituint a Maragall, que no ha estat explicat de manera prou clara i convincent, i que alguns han interpretat com el resultat d’una pressió del PSOE o del propi Zapatero, o com un nou episodi de la dinàmica que va acabar eclipsant l’antic primer secretari, Raimon Obiols. Ara, en la percepció d’aquests sectors de l’opinió, aquesta dinàmica hauria fet un pas més, forçant el president del PSC i de la Generalitat Pasqual Maragall a prendre la decisió de renunciar a presentar la seva candidatura.
Segurament serà difícil que la ciutadania consideri creïble que hom pretengui fer catalanisme prescindint de dos dels més importants referents històrics del catalanisme polític socialista. No crec sincerament que en sigui intenció de ningú dintre del PSC, perquè aparcar el catalanisme i fer una altra política que no el contempli seria, al meu entendre, ignorar en quin país vivim. I les urnes ho farien pagar car.
D’aquí a les eleccions queden escassament quatre mesos i en aquest temps estic segur que tots els sectors i sensibilitats del PSC, amb els seus líders, es bolcaran per assegurar una àmplia majoria al seu partit i faran tots els esforços possibles per a que una majoria conservadora no pugui tornar al govern de Catalunya.
Però molt em temo que la determinació de tota aquesta gent no seria suficient -per molt que facin i s’esforcin- per convèncer la ciutadania si des del PSC no es prenen les decisions necessàries. En aquests quatre mesos hauria de passar alguna cosa, no sé què, però alguna cosa que trenqui el clima que s’ha creat i faci callar boques, que tregui de la ment d’un sector important de l’electorat catalanista d’esquerres la idea que al PSC hi hauria hagut una espècie de “revolució de palau”, que no seria la primera vegada, i que aquesta deriva no deixaria d’anar sempre en la mateixa direcció. Amb raó o sense, aquesta idea és al carrer.
Quatre mesos és poc de temps per promoure altra cosa que algun gest per contrarestar aquesta percepció de la situació per part de la gent. Un gest significatiu però que no pot venir del sector més catalanista -tot el que pugui dir i fer aquest sector no serà percebut per la ciutadania, en les circumstàncies actuals, més que com una manifestació de disciplina de partit. No, el gest ha de sortir del propi partit, o millor, del mateix candidat. I aquest gest o sèrie de gestos no han de ser per a us intern, no s’han de quedar entre bastidors. Han de ser clars i contundents, “ser notícia” i per tant dignes de merèixer titulars en els diaris. Gestos que la ciutadania pugui interpretar que el gran canvi que representa la candidatura a la presidència de la Generalitat va acompanyat d’altres canvis i que el temps de tenir apartats i més o menys silenciats referents prestigiosos del PSC, aquest temps ha acabat. I aquest no és el preu que ha de pagar el partit per integrar aquestes veus a la campanya -que, n’estic segur, les tindrà de totes maneres- és el preu per mobilitzar aquesta part de l’electorat catalanista d’esquerres que no ha entès el que ha passat, i l’altra part que, encertadament o no, creu haver-ho entès massa.
Tot el que no sigui afrontar per part del PSC el redreçament de la situació creada, amb valentia i determinació, serà privar-se, de cara a l’electorat, d’una part important dels arguments que li faran falta per assegurar la victòria.