ILDEFONSO FALCONES
L’església del mar
Novel·la
PLAZA & JANES EDITORES, S.A. (666 p.)
Quina millor introducció per parlar d’un llibre que començar transcrivint la sinopsi de la seva contraportada:
“Segle XIV. La ciutat de Barcelona és en el seu moment de màxima prosperitat; ha crescut cap a la Ribera, l’humil barri dels pescadors, on els seus habitants decideixen construir, amb els diners d’uns i l’esforç d’uns altres, el temple marià més gran que hom ha conegut: Santa Maria de la Mar.
Una construcció que és paral·lela a l’atzarosa història d’Arnau, un serf de la terra que fuig dels abusos d’un senyor feudal i es refugia a Barcelona, on es converteix en ciutadà i, gràcies a això, en un home lliure. El jove Arnau treballa com palafrener, bastaix, soldat i canvista. Una vida extenuant, sempre a l’empar de l’església de la Mar, que el portarà de la misèria del fugitiu a la noblesa i la riquesa. Però en aquesta posició privilegiada també li arriba l’enveja d’altres ciutadans que ordeixen una sòrdida conjura que posarà la seva vida en mans de la Inquisició.
L’església del mar és una trama en la qual s’encreuen lleialtat i venjança, traïció i amor, guerra i pesta, en un món marcat per la intolerància religiosa, l’ambició material i la segregació social. Tot això converteix aquesta obra no només en una novel·la excepcional, sinó també en la més fascinant i ambiciosa recreació de la llum i les ombres de l’època feudal.”
La novel·la de vora 700 pàgines es llegeix sense esforç i l’interès es manté de principi a la fi. Però hi ha molt més que això. A banda dels encerts de l’intriga, o intrigues, hi ha la força penetrant d’unes idees bàsiques subjacents a la trama. Al meu entendre, l’interès i l’èxit de la novel·la prové de molts elements però principalment de dos: de la “proximitat” del tema, no en el temps però sí en l’espai, descrivint la Ciutat Comtal medieval pels carrers de la qual encara hi podem passejar; i l’altre element, l’eficàcia del to neutre i ponderat utilitzat per l’autor en la descripció de les injustícies més revoltants. Ildefonso Falcone, sense aparentment prendre partit, amb naturalitat, juxtaposa en paral·lel les atrocitats i l’ignomínia de les autoritats eclesiàstiques i inquisitorials, i la fe senzilla de la gent del poble amb tota la seva puresa i innocència. Una fe profunda que tanmateix no deixa de manifestar-se a través d’un cert fetitxisme amb el qual, encara avui, podem topar en processons de les festes patronals dels nostres pobles. A menys que sigui el contrari, que l’autor s’hagi inspirat en certs espectacles turistico-religiosos actuals per situar-los a l’època medieval -que també podria ser. La imatge de la Mare de Déu de la Mar ballant sobre els caps dels seus portadors i de la multitud que els envolta, s’assembla molt a l’estàtua de Sant Antoni ballant sobre els caps dels “quintos” del meu poble o a la de la “Virgen del Rocio” sobre la multitud dels “rocieros”.
Una cosa és haver estudiat la Historia i la Inquisició europea o l’espanyola i una altra seguir al dia amb “noms i cognoms” la trajectòria d’uns personatges que et devenen familiars i que fas teus. És molt efectiva la descripció dels assalts al call per la població cristiana de la Ciutat Comtal, enfurida i manipulada pels crits i falsos rumors intencionalment llançats de “van matar a Jesús”, “maten nens cristians per als seus ritus heretges i els hi arranquen el cor”, “roben i profanen les sagrades formes” -assalts i matances instigats per l´Inquisidor i tolerats pel Rei. Una descripció més o tant efectiva que la que es pugui fer del modern Holocaust perpetrat pels nazis amb altres arguments però els mateixos objectius.
La Història, per qui sap interpretar-la, mostra l’eterna aliança entre el veritable poder -no forçosament representat, fins i tot en democràcia, pels governs- i l’Església de torn (el que el desaparegut escriptor i periodista Eduardo Haro Tecglen anomenava “l’aliança de l’or, l’encens i el sabre”. I el veritable “Misteri” és la pervivència de la fe sincera en una part important de la població. El cristianisme ha acceptat i justificat pràcticament des de sempre, com instruments de poder que eren, la tortura, les execucions, l’esclavatge, la condició de submissió de la dona, les desigualtats entre els diferents estaments socials en funció de les necessitats econòmiques. Tanmateix, l’Església sempre s’ha defensat pretenent haver estat un factor de “civilització” i potser ho ha estat en èpoques molt remotes i en alguns principis bàsics molt elementals. Ha volgut justificar els seus posicionaments situant-los en el temps i considerant-los “normals” i lògics en cada una de les diferents èpoques històriques. Però s’oblida de precisar que al llarg de tota la Història s’ha oposat frontalment a l’abolició dels instruments bàrbars de poder i als avanços dels drets, col·lectius i individuals. Uns drets que rarament han estat atorgats pel poder tant civil com religiós -durant segles, una sola i mateixa cosa– sinó arrencats i conquistats per les seves víctimes directes o pels qui s’hi identificaven amb elles. I encara a la política d’avui -la Història de demà- a Espanya en particular, ho podem comprovar en els defensors d’una certa concepció de país i societat.
Amb aquestes afirmacions, i bé que aparentment ho sembli, no ens hem, ni molt menys, allunyat de la novel·la. Aquestes i moltes altres reflexions ens pot suggerir la seva lectura que recomanem; una lectura, com hem dit, fàcil, amena i molt interessant.