Classificant papers he retrobat uns dibuixos humorístics de fa uns anys, que em permeten obrir un nou apartat al Menu d’aquest Bloc que podeu consultar.
L´he titulat HUMOR i he classificat els dibuixos en dos temes: els Jocs Olímpics i l´era Pujol. La seva observació m´ha conduit a una reflexió sobre el president Pujol que he anotat per no deixar-la perdre.
He tingut l´ocasió de tractar personalment Jordi Pujol a finals dels seixanta, principis dels setanta quan venia a París amb Josep Benet i Albert Manent i que tots plegats, amb Romà Planas, vam fundar les Edicions Catalanes de París, l´any 1969.
Puc assegurar que Jordi Pujol, en aquells temps, es creia el que deia -el que no vol dir que desprès no s´ho hagi cregut! En el tema Catalunya, és obvi però també en el tema social, quan tenia la mirada posada en el sistema social dels països nòrdics i la seva ambició era de fer de Catalunya la Suècia mediterrània.
I vist l´estancament comparatiu entre la Catalunya de Pujol i la Barcelona de Maragall i entre els 23 anys de govern de CiU i els quatre de tripartit, una conclusió s´imposa: en política, mai és la voluntat d´un polític el subjecte dels canvis, tot el més al que pot pretendre és encarnar-los com va fer el president Tarradellas.
En una societat, són unes classes socials les impulsores d´una certa política, començant, en democràcia, per dinamitzar i donar el timó a uns equips o a uns altres; i al marge dels errors que uns i altres poden cometre, les seves mancances, i fins i tot les corrupteles o corrupcions en les que poden caure, no es pot comparar els enfocaments dels uns i dels altres, les preocupacions dels uns o dels altres, les d´un empresari -o algú amb voluntat de ser-ho- que descobreix la política i la dimensió social quan el nomenen director general, o les d´un sindicalista, d´un professor o d´un catedràtic d´universitat que la seva vocació i la seva actuació ha estat des d´un principi emmarcada per una voluntat de servei com pot demostrar la seva activitat i la seva trajectòria. Tampoc és igual un advocat laboralista que un advocat de negocis. Fer el cens de les professions dels membres dels partits i dels governs que es constitueixen dona una primera aproximació de per on van els trets.
Si els ciutadans seguessin de prop la política -no és cap obligació, res ha de ser mai obligació- estarien més informats i evitarien cometre certs errors sobre la política i els polítics o dir allò de “tots són iguals” com ho fan alguns per, inconscientment, dissimular la seva ignorància sobre el tema, tot i continuant opinant.
El que ens salva a tots, inclús quan perd la nostra opció, és el sistema democràtic que té una base científica: dels milers i milions de vots que dipositem a les urnes, la llei dels grans nombres -que no la de Murphy!- permet extreure una solució acceptablement vàlida a cada moment.