El 20 de juny de 1943, la Secretaria d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’exili adreçava al Bloc Nacionalista Republicà del País Valencià à França que presidia Gaëtà Huguet, gran patrici del nacionalisme valencià. els mots següents:
“ Distingits amics:
Amb motiu de la celebració del Congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya tingut a Tolosa els dies 3 i 4 de Juny, el Comitè Executiu es fa intèrpret dels sentiments de confraternitat en els ideals que ens uneixen amb la vostra Pàtria i es complauen en adreçar-vos una cordial salutació que és penyora del nostre afany de col·laborar intensament amb la vostra agrupació en bé dels ideals de llibertat dels nostres pobles i del recobrament de la República”
La carta va firmada per Josep Tarradellas, Carles Pi Sunyer i Joan Sauret. Huguet n’envià una còpia al Partit Valencianista d’Esquerra a Orà del qual eren president i secretari Josep i Angelí Castanyer, respectivament.
No puc deixar de comparar els termes d’aquesta missiva amb la carta que Acció Cultural del País Valencià ha enviat als seus socis, en motiu de la diada de Catalunya:
“Benvolgut soci / Benvolguda sòcia:
El dilluns 11 de setembre es commemora, com bé sabreu, la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques, l’any 1714, fet que, amb la derrota d’Almansa, va marcar la fi del nostre autogovern. Recordar ara aquells fets no és un exercici de nostàlgia, sinó una reivindicació de la nostra condició de poble i de la nostra voluntat de recuperació de la nostra llibertat. Cal assenyalar, a més que nombrosos valencians van participar de manera destacada en la defensa de Barcelona aquell setembre de 1714, encapçalats pel general Joan Baptista Basset, i que molts d’ells són soterrats al fossar de les Moreres junt amb molts altres defensors de la ciutat.
És per això que us convidem a venir amb nosaltres a dipositar una corona de flors al monument a Rafael de Casanova, el dilluns 11 de setembre, a Barcelona, com a expressió d’aquest homenatge als nostres patriotes i de reivindicació d’un futur per al nostre poble. La delegació que dipositarà la corona serà encapçalada pels presidents d’Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià. (…)”
És evident que la carta s’adreça als valencians encara que la convocatòria la firmen tres entitats de caràcter cultural representant l’àmbit lingüístic català. És així com l’interpreta un esperit obert i honest -i, si m’apureu, civilitzat-, de dretes o d’esquerres. I és així com l’interpreten sens dubte, de manera àmpliament majoritària, el poble de Catalunya i el poble balear. Però tanmateix la carta demostra un sorprenent desconeixement del País Valencià (no vull pensar en cap altra raó) amb el fet de no intentar evitar confusions i interpretacions interessades que sols beneficien a l’adversari. Els polítics de la República, probablement menys erudits, en menys paraules obtenien una adhesió més general. Com hem vist a la carta, amb un simple plural en tenien prou: “ideals de llibertat dels nostres pobles”. És indiscutible que els valencians tindran sempre interès a fraternitzar amb Catalunya com Catalunya amb el País Valencià. Però la impressió que predomina en certes actuacions és que no es tracta dels interessos de les dues societats sinó més bé dels d’uns grups determinats.
Durant la llarga nit del franquisme els nacionalistes valencians estaven exiliats a Montpeller o a Orà, a la presó o afusellats. El nacionalisme valencià va haver de ressorgir sense massa referents, en tot cas sense aquests referents, liquidats o anihilats. A Catalunya, quedà el posit d’un catalanisme autèntic anclat en el poble i un sector nacionalista amb capacitat de moure’s malgrat el règim, un nacionalisme que podia assistir a Congressos democristians fora d’Espanya com recorda Josep Benet -que hi assistia- a la necrològica que ha publicat d’Anton Cañellas -. Un sector que disposava a l’interior, d’influència i mitjans econòmics. Al País Valencià, òbviament, res d’això. La consciència com a poble va haver de ressorgir en condicions de precarietat en tots els sentits i exclusivament des d’una intel·lectualitat amb els ulls clavats nord enllà, sense més influència ni confrontacions dialèctiques possibles. I amb aquestes condicions es va fer el que es va poder. En l’ordre cultural es va fer molt i millor que a l’època d’abans la guerra, i ahí està l’immens treball de Fuster. Ara bé, en l’ordre polític ha estat un desastre i la principal beneficiaria de la situació n’ha estat la dreta; i al País Valencià la dreta és exclusivament reaccionària i espanyolista. El valencianisme polític valencià durant el franquisme, orfe i “autodidacta”, solament amb l’ajuda i comprensió del sector català al·ludit no en va saber prou, –sols cal mirar l’estat en que es troba el País Valencià avui per quedar-ne- convençut.
És hora de trencar esquemes. Ni el nacionalisme valencià ni l’esquerra valenciana poden permetre’s el luxe d’acontentar-se d’acampar cadascú en la seva galàxia. No és possible seguir per les mateixes dreceres. Sembla que ningú, en tots aquests darrers any hagi après res.
El fet que tothom hagi comès errors no és cap raó per continuar cometent-ne i un d’ells és l’immobilisme. El PSPV ha de deixar de mirar cap a Madrid i ocupar-se del país. El nacionalisme, que al País Valencià només pot ser d’esquerra ha començat a bellugar-se i els resultats estan arribant.