Quan s’ataca el nacionalisme, els nacionalistes catalans, tenen el costum de preguntar sistemàticament: “De quin nacionalisme estàs parlant, del català o de l´espanyol? Perquè parteixen del postulat -al meu entendre encertat- que tots tenim una “pàtria”.
I en efecte, quan parles amb un antinacionalista, descobreixes que ell també té una “pàtria”; la única diferència amb el nacionalista català és que a ell li molesta -quan no la nega- la “pàtria” de l’altre; com expressat d’aquesta manera el resultat no queda massa políticament correcte, es refugia en el subterfugi de la universalitat. “Ciutadans del món” ho som tots en teoria i ho serem en realitat, quan els nacionalismes excloents hauran desaparegut i totes les identitats tindran el seu lloc en el concert internacional amb normalitat. Mentre això no arribi, pretendre’s “ciutadà del món” o ser “internacionalista” com es deia abans, és pura retòrica o fugir d´estudi. I en nom de la igualtat, el que fan -i alguns estan lluny d’adonar-se’n- és negar-la.
Quan parlo de nacionalisme m’estic referint al nacionalisme d’esquerra. El feixista no cal ni parlar-ne; en quant al conservador, no és que no el consideri, és que no me’l crec. I si fes falta, un repas per la Història ho confirmaria.
Quina diferència pot haver-hi a esquerra entre els nacionalistes d’una part i els catalanistes a Catalunya o el valencianisme polític al País Valencià d’una altra? Si a la pràctica, les “dues ànimes” (la social i la nacional) que cohabiten en tots ells entren en conflicte, el catalanisme i el valencianisme polític, al meu entendre sempre defensaran la seva vessant social mentre els que es declaren nacionalistes, en principi, es decantaran cap a la seva dimensió identitària.
A Catalunya, dintre del camp de les esquerres, el catalanisme és netament majoritari en relació al nacionalisme; i quan els dos sumen, com és el cas actualment, es tira endavant projectes tant de caràcter social com nacional, i l’Estatut i el nou sistema de finançament -quedin com quedin al final- en són la prova.
Al contrari del que passa al País Valencià on l´esquerra majoritària -de moment- és simplement espanyolista. I haurà de canviar o l´haurem d´ajudar a canviar si volem que el País Valencià pugui tirar endavant.
Amic Àngel,
Segueixo llegint amb molt d’interès els teus escrits. Te’n hauras adonat pels meus comentaris al teu bloc.
El “nacionalisme” és sovint tema de conversa quan parlo amb ciutadans francesos tant per raó de la meva feina com per la meva relació personal amb França. Els parlo en francès i em demanen :què soc… ( o d’on soc )
Aleshores, sabedor del poc coneixement que a França (en general) es té de Catalunya, la llengua, la realitat històrica etc, els demano a què es refereixen ?
No estic segur de ser prou convincent, però si els faig pensar una mica ja és bo.
Els pregunto: ” Us referiu a la meva ciutadania, a la meva llengua materna, on vaig neixer, on em guanyo la vida…?
I aclareixo: ” passaports en tinc un d’espanyol i un altre de francès, la meva llengua materna és el català, la segona el francès de l’escola, l’espanyol només passa abans que l’anglès i tot i que vaig neixer a Barcelona he viscut també a França, i treballat… arreu”.
Aleshores el tema ,els queda més confús… em sembla.
La paraula nació, potenciada a la Revolució Francesa, té un objectiu: la unitat dels ciutadans d’un territori donat en un canvi de l’estructura política. Ho tenen clar: La Nation = La République. Nosaltres ho tenim més pelut: la Nació en el cas espanyol es utilitzada per marcar les diferències…