Vaig tenir l´ocasió de visitar a València, organitzada per Bancaixa, l´exposició dels quadres que Sorolla pintà per a la seu de la Hispanic Society of America. I ara he pogut tornar-los a admirar a Barcelona exposats al Museu Nacional d´Art de Catalunya (MNAC) desprès d´una gira que els ha portat a Sevilla, Màlaga i Bilbao. És una obra monumental composta de 14 plafons de
Donat que el tema imposat al pintor pel mecenes i erudit Archer Milton Huntington per a la seva fundació era Espanya, Joaquim Sorolla va triar representar la tradició agrària i rural que els artistes de la seva època reivindicaven en front del mecanicisme modern. Ara bé, desprès del franquisme aquestes obres es poden veure com la perfecta representació del regionalismo bien entendido, d’una certa Espanya. I no vull ser mala llengua, però no posaria la ma al foc, que aquest aspecte no hagi contribuït a decidir Bancaixa d´invertir, sota el títol Sorolla. Visión de España, més de tres milions d´euros a la glòria d´un PP governant la Comunidad, a part l´interès promocional evident de l´entitat bancària amb la gira de les obres per tot l’Estat.
De Sorolla es poden dir moltes coses ja que del País Valencià, per desgràcia nostra, potser només va saber captar-ne la llum; com també cal reconèixer que com artista, d´alguna manera, va vendre la seva ànima al Déu diner apropant-se a la Corte i representant quasi exclusivament, una societat idíl·lica.
És curiós però de constatar que tant Sorolla com Blasco Ibañez van ser dos valencians que van triomfar en el seu temps, universalment coneguts, i que -des de la pintura un i des de la literatura l´altre- van prestigiar l´Espanya del seu temps tot i que Blasco -a més d´escriptor, polític- intentés transformar-la radicalment.
I és malaguanyat que l´Estat espanyol hagi estat incapaç de mantenir-ls’hi internacionalment la categoria que van saber conquerir, contràriament al que solen fer amb els seus homes il·lustres els Estats. N´és la prova el prestigi dels Impressionistes francesos, pintors majors que Sorolla solament d´una vintena d´anys; l´Impressionisme és francès i al País Valencià tenim dos monstres de l´Impressionisme, un tardà Antonio Muñoz Degrain i un Sorolla, mantinguts internacionalment en un segon pla, quan no s’hauria de parlar d’Impressionisme sense deixar d’esmentar aquests dos noms.
Malgrat o a causa d’aquestes disquisicions necessàries, si en teniu l´ocasió no us perdeu l´exposició que serà al MNAC fins el 3 de maig. Com té costum d´acabar les seves columnes el crític d´art d´El Periódico, Josep Maria Cadena, “en recomano la visita”!
Car, deixant de banda les consideracions alienes a l´art de pintar, el que veiem és pintura a l´estat pur, com són, indiscutiblement d´un gran mestre, les grans i encertades pinzellades que, per primera i probablement única vegada, tenim l’ocasió de poder contemplar!