“Topografia de la Memòria”

La publicació d´excel·lents articles a la premsa catalana i de bons documentals a TV3 sobre temes polèmics que rarament tenen ocasió de llegir o veure el conjunt de la ciutadania espanyola em fa temer que s´accentuin encara més les diferències de percepció entre la societat catalana i la resta de la ciutadania espanyola sobre certs problemes i la manera de resoldre´ls. Crec que és un tema prou important per què polítics i intel·lectuals, d´una banda i l´altra de l´Ebre, se´n preocupin. I quan parlem de la necessària pedagogia, compartir certes emissions de televisió i no limitar a Catalunya alguns articles d´ “El País Cataluña” que farien molta més falta a l´Espanya profunda, podria ser un camí.

El darrer exemple il·lustratiu del que diem el tenim en l´excel·lent emissió de Dolors Genovès a TV3, Topografia de la memòria. Es tracta d´una reflexió que partint de l´experiència de diferents països intenta descobrir com un col·lectiu es relaciona amb el seu passat: Sud-Àfrica i l´apartheid, Argentina i la dictadura del general Videla, Alemanya i el nazisme, Itàlia i el feixisme, i Catalunya i la revolució. Finalment, com a lliçó d´imparcialitat i honestedat en el propòsit, no està gens malament haver escollit parlar, en el cas de la nostra guerra civil, d´una zona republicana. Retindrem solament dos moments impactants del documental, l´aparició de dos capellans argentins i la declaració del President de la Comissió Veritat i Reconciliació (TRC), i Nobel de la Pau el 1984, Desmond Tutu.

 

 

 

Pel que fa als capellans argentins cal constatar l’existència terrible de dues Esglésies, l´oficial i majoritària que estava en el camp del capellà torturador, i la testimonial del capellà torturat i per sort salvat. Però sobretot és de Sud-Àfrica que ens arriba la lliçó més digna de retenir la nostra atenció car sembla que líders com Nelson Mandela i Tutu o com el vice-president de la TRC el doctor Alex Boraine han tingut clar des d´un principi quina havia de ser la solució, i que la necessària Reconciliació implicava imperativament la recerca de la Veritat. I en aquest sentit el cas espanyol està lluny de seguir aquest exemple, sobretot si ens referim al camp dels vencedors. La posició de la Comissió apareix contundent: un crim és un crim, que hagi estat comès en defensa del règim injust de l´apartheid o comès en la lluita justa contra l´apartheid! Més clar aigua.

Diu Desmond Tutu a l´entrevista que li fa Dolors Genovès: “La qüestió que es volia deixar clara (per part de la Comissió) era que si algú violava els drets humans de qui fos, legalment era equiparable”¦ Per exemple, si un partidari de l´apartheid va tractar malament una altra persona, o la va torturar, allò era tortura. I si una persona de l´ANC, igualment, amb l´objectiu de fer avançar la seva lluita, torturava una altra persona, l´equivalència legal era total. La tortura és tortura sempre, es faci pel motiu que es faci. (“¦) La diferència important és que nosaltres no vam justificar les accions del govern de l’apartheid. Nosaltres vam dir que no hi havia equivalència moral entre els que van lluitar contra l’apartheid i els que el van defensar. (…) La veritat, de vegades, és molt dolorosa, però molt sovint és l´única cosa que pot contribuir a curar les persones, que se sàpiga què va passar. Aquí a Sud-àfrica vam tenir segrestos i assassinats portats a terme en un gran secret. Però, a través de la TRC, vam poder aconseguir informació que ens va permetre fer exhumacions, per exemple.”

És inaudit que els sud-africans se´n hagin pogut sortir com qui diu “en viu i en directe”, pràcticament mentre es mataven els uns als altres, i nosaltres, desprès de 70 ans, encara topem, en la incomprensió i la implacabilitat dels de sempre… i la prudència de l´Estat.

Leave a Reply