Confiava que el recent Congrés del PSC, el qual és presentava amb la voluntat manifesta de tothom d’apostar per la renovació, marqués a la nova direcció un full de ruta precís a través de resolucions concretes.
Hi havia dues línies d’actuació necessàries: una, l’obertura del partit a l’exterior i la llibertat interna de la militància, i l’altra, l’autonomia del PSC envers el PSOE.Pel primer punt, el clamor era massa gran i els beneficiaris directament els militants per haver pogut ser obviat, i s’han obtingut resultats, el vot secret dels càrrecs i les primàries presidencials obertes a la ciutadania. Això no posa en entredit l’hegemonia de la majoria sortint que continua. Ara bé donat que els delegats eren els que eren, ells i el nou primer secretari han preferit les cares noves -les seves- a la substància, i han deixat fora gent com Montserrat Tura o l’Ernest Maragall . Els canvis o millor dit l’absència de canvis es notarà- malauradament a les urnes- solament en el temps. Com diu Josep Ramoneda a El País: “No s’ha visualitzat per res l’existència d’un nucli renovador. Ramoneda no el cita, però cal esuposar que es refereix també a ‘Nou Cicle, corrent interna que ha demostrat comportar-se durant tots aquests darrers anys amb una lleialtat admirable i que és la única veu que canalitzava entre congressos les inquietuds, tot i no disposar tanmateix que de mitjans limitats.
Però si d’alguna cosa ha mancat a un partit d’esquerres com el PSC durant les últimes èpoques és una voluntat de formació en el sentit d’una pedagogia dirigida a la militància i a la societat. I els resultats han estat brutals: una part de l’electorat natural del partit se’n ha anat a CiU, (als “defensors de casa”) i una altra part al xovinisme racista del PP. I amb aquesta mancança flagrant de pedagogia és molt significatiu que s’hagi triat per presidir una fundació com La Campalans una intel·ligència com la de Miquel Iceta que de partit en sap molt- a un tarannà obert i didàctic com podria ser el de Raimón Obiols.
La segona línia, la de l’autonomia envers el PSOE, després del congrés, aquesta brilla per la seva absència. Haver de precisar que es podrà discrepar del PSOE (ah! Que no es podia discrepar?) és tant o més ridicul que Mas declarant davant notari que no pactaria amb el PP. Fa un temps ja es va fer també el ridícul regalant a CiU el dret a decidir, un dret que no exclou òbviament l’opció del federalisme. I un altre ridícul espantós o contradicció es produeix al admetre que el PSC és prou grandet per anar sol a Europa, encara que la resolució solament indica tímidament que “Treballarem per esdevenir membres de ple dret del PSE”,el Partit Socialista Europeu ) mentre que a “casa”, a l’Estat espanyol, no pot anar sol si no va de la mà del PSOE. I això, quan el grup propi al Congrés seria, per a dos partits que tenen als seus estatuts el federalisme, un primer pas oficial, petit però un primer pas, justament cap al federalisme. En aquest cas s’ha preferit per continuar deixant la representació exclusiva dels catalans a Madrid a la dreta conservadora de CiU, demostrant obertament que els interessos del PSOE assen davant dels del PSC. (encara riuen els Guerra, Bono i Ibarra). S’ha preferit deixar el federalisme sense defensor i fer-ne una paraula tan buida, com la paraula sobiranisme de CiU.
Davant tanta incoherència i contradiccions gens gratuïtes he pensat “laisser tomber” com diuen els francesos. Però són massa anys per fer-ho i em dono una altra oportunitat: Em dono a mi mateix, com es dona als governs, cent dies, abans de prendre una decisió definitiva i amb el desig poc probable que mentre, els esdeveniments m’hauran tret la raó. Però és que m’ha passat el temps de que em vulguin fer creure, com diuen al meu poble, “que un burro vola” .
Amic Àngel,
Un cop més he de coincidir amb la teva anàlisi. I preferiria que no tinguessim raó ! La meva és una decepció prevista. El resultat del congrés em confirma que aquest no és el Partit al que jo em vaig afiliar. El meu Partit tenia una raó primera: Guanyar la Generalitat i dotar-la de contingut progressista. Pel socialisme no cal un Partit català, en cal un d’internacional, europeu per no anar massa lluny…
Dius que els nostres companys han fet prova de lleialtat. Cert. Però ser lleial, en la meva opinió, no és dir “amen” en qualsevol ocasió i circumstància. És dir a la cara que ja no coincidim en el projecte i que la deriva a anat massa lluny per esperar-ne un redreçament. La marca PSC és la del 73%. Et comprenc en la teva decisió de no “laisser tomber”. També m’ha passat pel cap. Però si em quedés ho faria pels companys del 25% i no pas per un Partit i el seu projecte.
La meva lleialtat passa per donar-me de baixa, honestament.
Per cert: Quan un president de la Generalitat rebaixa la institució al càrrec de senador només puc recordar les paraules del Rei en Jaume “Vergonya, cavallers, vergonya.
Benvolgut Enric, estic d’acord amb tu quan dius que “Pel socialisme no cal un Partit català, en cal un d’internacional, europeu per no anar massa lluny…” Cal per altres coses que justament no interessen a la majoria actual. Jo també entenc la teva decisió. Per la meva part no és que cregui en cap canvi (todo està atado i bien atado). però em dono un temps. Era ara el moment de recuperar l’autoestima. El PSOE no s’hagués atrevit a una ruptura nefasta pels dos partits .Una abraçada Enric.