Ahir escrivíem aquí mateix: “L´important, al nostre entendre, fora que al dia d´avui les forces polítiques defensores de l´Estatut tinguessin clar fins on estan disposades, en cas de “retallada”, a arribar unides darrera del president de la Generalitat que és qui ha de liderar la resposta i que no ha deixat de donar proves de fermesa.”
Avui a El País-Catalunya, el conseller Ernest Maragall, en un excel·lent article, argumenta de manera irrefutable el camí que cal seguir. D´entrada afirma:
– … és hora de celebrar i no de protestar
– … és el moment d´afirmar i no de reivindicar
– … és el moment de governar més que de manifestar-se
I el camí que traça es basa en que “el pacte Catalunya-Espanya està tancat i rubricat. Encara més, està confirmat per la única veu indiscutible i incontestable: la veu dels ciutadans referendant l´acord entre els parlaments català i espanyol.”
I reblant el clau: “Què pot afegir la “interpretació que facin, per llarga i enrevessada que sigui, aquest grup de ciutadans tan savis?
Aquest grup de ciutadans savis és el Tribunal Constitucional que Maragall amb lògica irrebatible defineix així: “És que a aquestes alçades de la pel·lícula no és ja evident que el Tribunal Constitucional és l´autèntic “rei nu” del nostre sistema democràtic?”
També té raó Maragall quan diu que “la futura sentència del TC serà, probablement la expressió última de un reflex de resistència espanyola tractant de que Catalunya, protestant o no, accepte una rebaixa substancial del pacte que no saberen impedir o limitar al seu moment.”
No ens enganyem. Defensar fins l´última coma un Estatut pactat, acordat i votat, no és cap acte radical ni prova d´intransigència com sempre ens volen fer creure. I aquesta vegada, també!
El secretari general del grup socialista al Congrés, Eduardo Madina -que d´altra banda sempre m´ha caigut bé- es podia haver estalviat la frase de que les autoritats catalanes no han de “liderar cap reacció”, sinó “acatar” la sentència. El que fa el càrrec…