Tot i no compartir amb Miquel Iceta la seva concepció del que ha de ser el Partit dels socialistes de Catalunya sempre he reconegut la seva vàlua. D’aquí la meva sorpresa al llegir el seu article publicat a El Periódico sota el títol El verdader debat socialista. Per començar no entenc que en plena crisis mundial, on tothom va despistat i mostra la seva impotència , consideri que la carència més gran i urgent del PSC sigui renovar els seus plantejaments econòmics. Menuda responsabilitat! Al meu entendre el que li ha faltat al partit dels socialistes catalans, més que “claredat en la definició d’un projecte de progrès i rotunditat en la seva defensa dins i fora de Catalunya, assegurant el creixement econòmic i la cohesió social, és, a la vista dels resultats de les eleccions, un projecte de país, i per si de cas, preciso quan dic país , de Catalunya. Perquè de tota la resta de que parla al seu article i sobretot d’impulsar l’autogovern en una Espanya federal, és de suposar que és el que ha vingut fent el PSC fins l’últim dia abansdel veredicte de les urnes. O no? I no fa falta molta imaginació per arribar a la conclusió de “borrón i cuenta nueva” és a dir, a partir d’ara, més del mateix, sense treure’n cap conclusió! Llegint algunes frases fetes que conté l’article,mai he tingut tant una impressió de”déjà vu”.És el discurs per excel·lència d’un polític.Un discurs del qual els ciutadans n’estan tips, car diu solament el què, el que tothom sap que caldria fer, però mai expliquen el com. A l’article hi ha tanmateix una frase que sembla detectar prou bé d’on vé el problema: “No és fàcil construir identitats i lleialtats fixes en un món tan canviant”. Però aquí l’autor tampoc treu cap conclusió perquè on vol arribar és a la tesis social i no identitària que , “sols genera tensions” com si les conquestes socials no en generessin .Han passat els anys, la societat catalana ha evolucionat i el seu partit socialista no ha canviat, els seus dirigents encara parlen però als mileuristes “dels nostres principis d’igualtat i justícia social” com una lliçó apresa i desinteressant-se dels sentiments de la gent.
Fa uns dies vaig veure una entrevista que TV3 feia al duo Estopa. Entre moltes coses interessants i sensates aquests dos germans cantants van dir precisaren que mai han tigut problemes per parlar castellà a Catalunya, i que quan van de gira ho expliquen per tota Espanya. Parlen el català però la seva llengua materna és el castellà i si fessin cançons en català com alguns els demanen consideren amb molt bon critèri que perdrien “espontaneïtat”. Es van declarar socialistes; de corazón va dir un d’ells.
Doncs aquests dos cantants, nascuts a Catalunya fills d’immigrants, sense que els preguntés res l’entrevistador van parlar del referèndum per la independència i van dir Que ells s votarien no, però que estarien d’acord que es celebrés. Que no s’oposarien per sentit democràtic a que tingués lloc. Aquesta és la Catalunya d’avui que troba lògic i democràtic el dret a decidir, independentment de la resposta que cadascú personalment hi vulgui donar. No sé si Estopa són representatius de la ciutadania actual de Catalunya però en tot cas és malaguanyat que el partit dels socialistes vagi un pas darrere i no un pas endavant en els drets col·lectius dels catalans.
I pel que fa a l’article de Miquel Iceta no veiem enlloc les idees i el nou llenguatge que necessita un PSC renovat, capdavanter i veritable impulsor d’un Estat federal.