Escrit rebut arran de la publicació de l’article “Un dia qualsevol a la premsa“
Estic molt emprenyat. Si les secretàries han de ser militants, aleshores digue-m’ho clar. Si a l’Administració no es pot passar amb prou feines de cap de negociat sense militar en un partit, digue-m’ho clar també, perquè és la pura veritat. La capilaritat del poder polític als llocs tècnics i administratius de l’Administració Pública ha estat sempre un excés. Ara la defensarem tots i visca
Una abraçada,
Manel.
Resposta
Benvolgut Manel,
Em sap greu haver-te de dir que tens raó amb el que escrius dintre del teu enfocament de la qüestió. I com la idea que has tingut de l’article no és on jo volia arribar, n’he de treure la conclusió que m’he explicat malament. Això em passa sovint… parlant!; em sol passar menys quan escric, o així m’ho sembla a mi.
El meu article no pretenia tractar de la promoció dels funcionaris perquè convindràs que és un altre tema. Allò que jo volia expressar eren altres coses i aprofitaré per completar el meu pensament sobre la qüestió, esquematitzant-ho:
-
El finançament dels partits polítics no està resolt i és necessari a la democràcia. La democràcia costa cara… encara que infinitament menys, en tots els sentits, que les dictadures.
-
Uns partits, més que d’altres, no tenen interès en resoldre el seu finançament quan existeixen discrets i “generosos mecenes” que fan donatius anònims milionaris o aportacions també milionàries a Fundacions que desgraven.
-
La contribució al finançament d’un partit a través dels sous dels seus càrrecs públics el considero dels més ètics amb les subvencions dels poders públics proporcionals als vots obtinguts. I tot això completat per una limitació real -i no quimèrica- de les despeses electorals.
-
A l’Administració i arreu, existeixen càrrecs pels quals, a part d’altres requisits, és primordial el de la confiança. Els càrrecs públics de lliure designació a l’Administració espanyola i catalana són necessàris. La qüestió és saber quins han de ser i a partir de quin nivell.
-
Amb el cas d’ERC, és evident que no és el principi que s’ataca; amb tota probabilitat ha hagut algun error de destinatari de les cartes, però l’amalgama del principi correcte i dels errors, on tot s’hi val, parlant “d’extorsió” als funcionaris, és indecent. I l’espectacle de veure els polítics -uns més que d’altres aquí també- intentar treure sistemàticament profit de l’entrebanc de l’altre, sabent dels seus propis, també és indecent perquè prenen la gent per simples. Els polítics han de parlar amb propostes de solucions i òbviament… realitzacions!. Criticar a uns el que saps que t’ha passat, t’està passant o et passarà, és un joc de fariseus. En aquests temes que callen, som els ciutadans que hem de dir la nostra.
I per acabar voldria dir uns mots sobre l’Administració Pública. Als inicis de la transició el Doctor Josep M. Bricall, a la Generalitat, tenia molt clar que calia aprofitar les circumstàncies per crear l’Alta Escola d’Administració que alimentaria les diferents administracions catalanes i en particular la de la Generalitat que partia pràcticament de zero. S’inspirava fent això, amb l’École Nationale d’Administration (ENA) francesa. A França, els alts funcionaris i la major part dels líders polítics surten d’aquesta Escola o de les altres Grandes Écoles, com Polytechnique o l’Ecole Nationale Supérieure. La idea del Doctor Bricall no va poder ser i tot es va muntar segons les “tradicions”. En aquest context, conservar “el cap de la secretaria d’un conseller” del govern anterior és com a mínim una imprudència, com s’ha demostrat, independentment d’altres errors que s’hagin pogut cometre.
Ara bé, tot és relatiu en aquest món. La veritat obliga a dir que els jubilats catalans, al mes, ja els hi han ingressat la pensió al seu compte. A França, amb totes les Grandes Écoles –sense perdre un cèntim, això sí- … al cap de tres a sis mesos!
Pel tema concret de les promocions en el funcionariat, és evident que deu haver-hi molt a dir i per fer. Perquè no poses quatre idees sobre el paper i les envies a Nou Cicle?
Rep una abraçada.
Àngel