Lluny de mi la idea de negar els mèrits personals que pot tenir -i els té- Adolfo Suárez sobre e final de la dictadura.
Però ja està bé de manipular la gent i enlloc de parlar d’una persona i de les seues llums com fan interessadament tots els mitjans de comunicació, prefereixo parlar d’allò del que no parla ningú, de la ideologia política, social i religiosa de l’Estat espanyol, que es pot permetre el luxe de quant en quant, quan li convé, de carregar-se per les armes els drets dels seus ciutadans, i ací no passa res…
I el millor exemple el tenim justament servit pel fraquisme el qual, a la llum del falangisme ajudat per l’hitlerisme alllemany, el fascisme Italià i el nacional catolicisme autòcton, instaura una dictadura de quaranta anys . I a la mort del dictador”borron i cuenta nueva”, i encara gràcies! El restabliment de les llibertats no es deu als esforços dels vençuts i a les seues renúncies i generositat sinó que els mèrits són dels vencedors!
I resulta que desaparegut Franco, la inevitable democràcia encara la devem a la mateixa gent que durant anys ha viscut del poder, assegurant-se just avant l’esdeveniment de la democràcia, la impunitat a l’ombra de les metralletes.