Apreciat senyor Josep Ripoll,
Abans de tot, deixi’m agrair-li la seva sincera carta; el fet que el meu article hagi pogut ser digne del seu interès és per mi una gran satisfacció. En segon lloc, voldria dir-li que no puc jutjar la seva visió “superficial” ni pensar que “la realitat hagi pogut estar més edificant i complexa” que els seus raonaments. El que passa és que en els nostres respectius enfocaments podem -conscient o inconscientment- considerar uns factors en detriment d’altres.
Per la meva part, si en l’article vaig “absoldre” el President Maragall d’algun error pel que fa a les seves declaracions sobre l’Estatut, és perquè considero que d’errors n’han comès també, i grossos, tots els altres polítics, com també n’ha comès el conjunt de la societat catalana que una vegada més, com sempre, n’ha tingut prou en veure passar el tren. I considero que no seria just fer-li pagar ara, a Pasqual Maragall, l’aparent indisciplina de partit, quan és justament per disciplina de partit, el qui més aigua al vi va haver de posar a les seves conviccions catalanistes i a la seva concepció de l’Espanya “plural”, enfrontant-se a l’actitud d’una gran part dels seus -aquí i a Madrid- i intentant neutralitzar l’acció conjugada de socis del seu govern i de l’oposició catalana i espanyola al govern del tripartit.
El procés accidentat de l’Estatut es comprèn millor quan es situa en el temps, cosa que per “correcció política” mal entesa -des del meu punt de vista- cap polític pot exposar amb claredat, però un simple ciutadà sí s’ho pot permetre, o al menys intentar-ho. El PSOE acceptà discutir, potser com estratègia d’oposició al PP al govern, l’eventualitat de modificar la Constitució que es va revelar inviable perquè aritmèticament impossible, i a continuació acceptà el plantejament del nou Estatut. En aquell moment, tirar endavant l’idea d’un Estatut ambiciós sotmès a aquella Constitució fou, sens dubte, un error, però la majoria de la classe política catalana el va cometre, excepte el PP, però no precisament per evitar-li el fracàs. El 14-M i l’arribada dels socialistes al govern de l’Estat, canviaria la distribució de les cartes. Durant la discussió estatutària a Catalunya, el PSOE, el PSC i el mateix Maragall van haver d’afrontar la sobrepuja nacionalista de CiU i el “seguidisme” de ERC. CiU, des de l’oposició, elevant conscientment el llistó a límits que en 23 anys de govern no s’havia dignat proposar, sabia que ho tenia tot a guanyar amb aquest joc, tant durant la discussió al Parlament com al moment de les possibles retallades ulteriors al Congrés; poc li importava, com s’ha pogut comprovar, que Catalunya, com a país, pogués acabar perdent. Per rematar la jugada, el pacte Zapatero/Mas fou principalment un cop baix dirigit contra el President de la Generalitat i que retrata el nacionalisme d’un partit “nacionalista” com es proclama CiU; des del punt de vista del cap del Govern espanyol, donades les circumstàncies, la jugada es pot entendre a condició d’acceptar -sent benvolent i generós- que en política sovint es fa el que es pot i no sempre el que es vol.
Avui estem pendents de la decisió del Tribunal Constitucional i podria donar-se el cas que una dotzena d’homes que es recusen entre ells acabin desnaturalitzant un text sortit del Parlament de Catalunya, discutit i modificat pel Congrés de Diputats espanyol i finalment refrendat pel poble català! El president Montilla ha expressat la seva determinació de no acceptar aquesta absurda eventualitat i amb aquesta actitud compta amb el suport de la societat civil, empresariat, sindicats, associacions. En aquest context, considero personalment que les declaracions de Pasqual Maragall que ha dit el que tothom pensa de com han anat les coses i que afegeix que el nou Estatut no hauria valgut la pena si el Constitucional suprimeix segons quins articles, lluny de mostrar un menyspreu pel PSC, el seu partit, ho considero un avis a navegants fet al PSOE i al govern central espanyol de la determinació de la part catalana i que hauria de reforçar la posició del president Montilla en la defensa dels interessos de la societat catalana. De no ser així, és quan caldria qüestionar-se el joc que juga cadascú.
I dos mots sobre el futur Partit Demòcrata Europeu que vostè evoca a la seva carta i que no figurava al meu article. Aquí sí que potser arribem a coincidir en la nostra mirada. Li he de confessar que de moment no m’explico l’interès per part de Pasqual Maragall d’embarcar-se en un sistema a l’americana -que pels valors de l’esquerra europea representaria, d’entrada, una concessió i un retrocés- en lloc de potenciar la idea d’un Partit Socialista Europeu. És de remarcar l’obstinació de la democràcia cristiana en la construcció d’una Europa entorn a les seves “arrels cristianes”. En el projecte de Constitució europea aquesta qüestió ja fou obviada i l’intent d’introduir-hi les arrels cristianes ja va fracassar i se li van tancar les portes; ara, amb la creació d’aquest Partit Demòcrata a Itàlia, es corre el perill que entri per la finestra per preparar un posterior nou assalt. I si la voluntat del sector catòlic més conservador sota influència directa del Vaticà és ferma en aquest sentit, és poc probable que el catòlic Romano Prodi i l’invitat -amb Pasqual Maragall- a l´acte de creació del PD italià, el francès i també catòlic François Bayrou siguin cap garantia per a que el nou assalt no reeixeixi. I per a que això no passi, per a que la futura Europa es basi amb la idea laica d´Estat i possibiliti la conquesta de nous drets, com preconitza Raimon Obiols en les seves Notes de Brussel·les, cal potenciar la “identitat socialista”, una identitat socialista que, fent referència al socialisme dels ciutadans de Rodríguez Zapatero, defineix “com un plantejament moderat però de ferma prossecució d´uns objectius de major llibertat i igualtat, i de coherència entre les paraules i els fets: retirada de les tropes d´Iraq, paritat en el govern (meitat dones, meitat homes), extensió dels drets civils i socials, llei contra la violència de gènere, matrimoni gai, confirmació de la idea laica d´Estat, reafirmació de l´escola pública, reducció del treball precari a favor d´una economia de major qualificació, intervenció pública a favor de les persones dependents (el “quart pilar“ de l´Estat del benestar)”. Raimon Obiols en les seves Notes de Buxel·les, citant un assessor de Schroeder, marca molt bé les diferències existents entre aquests objectius i el “there is no alternative“ (no hi ha alternativa) de la dreta neoliberal, així com amb els autoerigits “modernitzadors“ doctrinaris del centresquerra pels que “el clivatge dreta-esquerra ja no te sentit: hi ha els moderns i els altres, això és tot“. En aquests “moderns” paradoxalment trobem, com diu Comin citat també per Obiols en el seu bloc, els partidaris del “dard moralitzant del Papa (que) sembla dirigir-se contra una cultura que ha trencat amb la visió tradicional de la família i defensa el matrimoni homosexual, ja no refusa el divorci, obre amb cautela el debat sobre la eutanàsia o no vol prohibir, sense més, la investigació científica amb cèl·lules mare“. Uns són partidaris i persegueixen, com sempre, l’obtenció i potenciació de més progressos concrets, de nous drets i més llibertat, i els altres, al contrari, com sempre també, la imposició als ciutadans de les seves concepcions confessionals. L’esquerra, en general, malauradament, no té el grau de consciència de la dreta sobre la importància del laïcisme en el resultat d’aquesta i de tantes altres batalles. I s’ha de saber, que de triomfar -de prendre volada i confirmar-se a nivell europeu el Partit Demòcrata- el sector confessional no deixaria presa i perseguiria, fins aconseguir-los, els seus objectius.
Això dit, no considero una contradicció per part meva defensar el Pasqual Maragall de l’Estatut i de l’intent indispensable d’acabar amb una certa concepció d’Espanya -que un cop més resulta impossible per falta de coratge polític de tots plegats- i tenir serioses reserves pel que fa a les seves més recents iniciatives sobre Europa. Per ara només puc que preguntar-me: què se li ha perdut a Pasqual Maragall en una “galera” que de triomfar seria en detriment del Partit Socialista i deixaria cara a cara a Europa un Partit Popular Europeu i un possible submarí directe del Vaticà, hegemònics? I no crec que sigui exactament això el que desitgi.
Aquesta és, apreciat senyor Ripoll, la meva interpretació d’uns fets i d’un personatge, i aprofito l’ocasió per agrair-li, de nou, que hagi tingut l’amabilitat de fer-nos conèixer la seva visió.
Rebi, senyor Ripoll, les meves cordials i sinceres salutacions,