He llegit que quaranta anys més tard, és difícil trobar algú que no hagi fet el Maig del 68 de París.
Jo vaig ser-hi però no tirant llambordes des del carrer Guy Lussac sinó des de la vessant del món del treball. Hi vaig poder viure en primera persona aquell conflicte on per primera vegada van aparèixer, amb els obrers, uns nous actors: les cadres (els executius), els estudiants i els lycéens (els alumnes d´institut).
El Maig del 68 va ser la conjunció de dues crisis, l´estudiantil i l´obrera que es van entremesclar creant el factor d´èxit, però el no fusionar-se va ser la causa finalment -amb la divisió dels partits polítics d´esquerra- del fracàs.
Al gabinet tècnic i de recerca a la seu de l´empresa de material ferroviari on treballava (pràcticament tot l’equip amb la categoria de cadres i els més ben pagats després de la direcció), no solament vam fer vaga sinó que vam crear la secció sindical d´empresa, una de les conquestes del Maig del 68. Per donar una idea de l’abast de la mesura, l´empresa que no va acceptar la situació, va iniciar un procés que va acabar amb la supressió del gabinet, única manera legal d´acomiadar el personal i d´acabar “per falta de combatents” amb la recent nascuda secció sindical d´empresa. Malgrat aquesta derrota, Maig del 68 va ser per mi com per tots els qui el vam viure, un moment únic de gran exaltació.
Maig del 68 fou una revolta que va desembocar en una revolució dels esperits i com qualsevol revolució amb cara i ulls no va triomfar però va deixar marques indelebles en les consciències. No va canviar res en política malgrat la dimissió de De Gaulle, però va alliberar la societat. Desprès del Maig del 68, ni en el pla personal ni en el professional, encara que sovint imperceptiblement, el comportament col·lectiu, com per molts l´individual, ja no fou el mateix.
Nicolas Sarkosy voldria esborrar Maig del 68 de la Història pels avanços socials que malgré tout va significar, i sobretot pel seu impacte en la consciència de molta gent. Els periodistes que busquen sempre el clixé i el titular, n’han triat un de fàcil però il·lustratiu dels canvis intervinguts en les mentalitats: “sense la revolució i l´alliberament de les costums que aquelles jornades van representar, Sarkosy amb el seu doble divorci i l’exhibició de la seva vida sentimental, avui no seria President de la República”.
Fernando Savater, per la seva part, fa una reflexió que al meu entendre reflecteix l’esperit de Maig del 68. Constatant les manifestacions multitudinàries obreres passant per davant l’Assemblea Nacional i dels Ministeris buits del seu personal, treu la conclusió següent a El País: “Nadie queria asumir el poder sobre la sociedad sino sobre su vida personal y cotidiana”.
Picnic el Maig del 68 en ple Champs Elysées amb l’Obélisque de la Concorde al fons, amb les fabriques tancades, i París una festa. (Foto A.C)
Els Champs Elysées quan les gasolineres estaven tancades (Foto A.C.)