“Els periodistes queden. Els polítics passen. ¿Per què creure que els primers han de ser usats pels segons? El periodista no es ven. Simplement es regala als seus lectors pel mer plaer de fer pensar una mica”.
Aquesta citació és de Joan Barril a qui aprecio i admiro pels seus escrits i per això m’ha sorprès, venint d´ell, una frase tant gratuïta com aquesta.
Sempre m´han horripilat les frases com “tot es compra i tot es ven” o “tothom té un preu”. Perquè no és cert. Però és evident que no hi ha grup humà que no tingui el seu petit contingent d´ovelles negres. Tots menys els periodistes? M´estranyaria.
Al contrari trobo que hi ha massa periodista, no que es deixi usar, sinó que no pugui criticar una acció d’un polític de dreta manifestament inacceptable sense anar a extreure de la hemeroteca aquella acció d´un d’esquerra que hi pugui fer contrapès. I aquesta mena d´equilibri en una sola direcció que fan sistemàticament, conscient o inconscientment, alguns periodistes no és perquè els polítics passen, perquè si fos així no mirarien tant el joc d´equilibri, criticarien cada vegada el que haurien de criticar i prou.
Tampoc és que es venguin, és molt més subtil. És perquè qui arrisquen de retrobar en el seu camí professional, sinó avui demà, són els consellers influents -aquests molt més permanents que els polítics- dels consells d´administració de les empreses periodístiques. I això, com a mínim incita a la prudència.
Barril podria objectar-me: ” És que si he escrit el que he escrit és perquè considero que aquest tipus de periodistes no són periodistes!” i aquí tornaríem a estar d’acord.