Alguns ho consideraran un detall sense importància i utilitzaran la frase que es diu en semblants ocasions: “no fa mal a ningú”.
Com sempre, no voldria ferir cap susceptibilitat i sobretot la de la gent de bona fe, però es tracta d’una qüestió de respecte, i el respecte s’exercix en els dos sentits. I en pocs dies, al meu poble hem pogut observar que sempre som els mateixos els que ens mostrem respectuosos, i els altres els qui imposen la seva voluntat i les seves creences als demés, com es pot comprovar en els dos exemples següents.
D’una part, l’enterrament d’un amic o d’un familiar. El no creient entra a l’església per respecte al difunt i als seus familiars i es comporta discreta i respectuosament com no podria ser altrament pel lloc on es troba.
D’una altra part, l’associació de jubilats de Foios que organitza un sopar anual pel conjunt dels seus afiliats a la plaça del poble; una associació i un espai públic que pertanyen a tots. Que el sopar el presidixca l’alcalde que una vegada elegit -siga del color polític que siga- ens representa a tots, res de més normal; i inclús que dirigisca unes paraules als comensals i entregue els diplomes als homenatjats del dia, és una deferència totalment correcta.
Que assistixca al sopar el capellà del poble, res d’anormal tampoc, si es considera que es representa a ell mateix o com a màxim als seus fidels. Però en nom de què i de qui se li dona la paraula i se li permet beneir un sopar que ens aplega a tots?
Us ho diré: en nom d’anys i anys -per no dir segles- de dominació, que mentre puguen, alguns intentaran perpetuar. I soc conscient que per molts que no han conegut pràcticament altra cosa, la meva queixa els sonarà a xinès i els semblarà excessiva. I estic segur també de que tergiversaran les meves paraules.
Però els més joves, creients i no creients, que tenen estudis i han vist món, estic segur que ho poden comprendre. És a ells -que entenen, accepten i es beneficien dels avanços aconseguits en drets individuals, en els costums i en els canvis de fons intervinguts- als que m’adrece per a que facen que també canvien les formes, per inofensives que puguen semblar com ara les benediccions fora de lloc. Formes no democràtiques del passat que poc a poc han de desaparèixer de la vida pública, en benefici de tots i en primer lloc en el benefici ben entès de la mateixa religió que mai ha de ser un motiu d’imposició, és a dir de confrontació.
És als joves que els toca fer els canvis en les formes i en el fons, per tal d’assegurar la convivència i el respecte que tots ens mereixem.
Àngel Castanyer
Publicat a LEVANTE EL MERCANTIL VALENCIANO 15 d'agost de 2008
Aquests costums cristians estan massa enganxats en les nostres tradicions; joves que s’han casat pel civil, han tingut fills i els bategen perquè és el costum; els compren la palma, perquè s’han de fer la foto; celebren el Nadal, perquè és un dia familiar… Costarà de separar església i cultura.