Fernando Savater en un article a El País La política y el amor, cita la famosa frase de Franco “Haga como yo, no se meta en política” per escriure a continuació sentències o ocurrències com aquestes: “Franco era realista (…) sabía por tanto que allí donde manda exclusivamente uno -o unos pocos elegidos- no debe hablarse de política. Las dictaduras sólo pueden hacer política exterior -porque fuera mandan también otros-, pero hacia dentro no hay más que represión de la política, es decir, persecución de los competidores en la facultad de mandar”.
Que no estigui d´acord amb moltes actituds del filòsof no m´impedeix reconèixer, a l´ocasió, la seva habilitat i la seva gran intel·ligència.
Al mateix número d´El País trobo un altre article que parla dels abusos sexuals a menors per part del clero.
I em direu: quina relació hi ha entre l´un i l´altre article? En principi cap, però els dos tenen alguna cosa en comú. Els dos es queden amb la descripció dels efectes, i ni l´u ni l´altre en treuen conclusions ni conseqüències.
Savater ridiculitza la política tal com s´exerceix en els sistemes democràtics, i per fer-ho comença per atacar les dictadures, “Franco, dictadores chinos, família de Castro y tantos otros”. I a continuació es carrega l´exercici de la democràcia. Això sí, només s´ocupa dels efectes interns i es guarda prou de posar de manifest la política espoliadora, és dir “ignora, no veu” les conseqüències a tercers del sistema en que es basa l´economia mundial ja sigui en països formalment democràtics o dictatorials. Probablement perquè, des d´aquest punt de vista, els que en sortirien més mal parats no serien les dictadures que senyala.
I així mateix pel que fa a l´article La Iglesia católica paga por los abusos en EEUU y hace penitència. La diósesis de Chicago asume el espiritu de Ratzinger y compensa a 16 víctimas. L´article té una lectura en positiu, de penitència, de reconèixement del mal produït, de reparació, però cap reflexió sobre les causes possibles dels abusos, i encara menys sobre les mesures a prendre (a part de separar tardanament del sacerdoci els culpables) per assegurar-se que aquests fets criminals no es tornaran a produir.
Diu l´article que l´Església catòlica en EE UU (sense parlar d’Australia) ha pagat 1.350 milions d´euros per a compensar les violacions i abusos que han perpetrat més de 4.000 capellans. Quatre mil no són quatre, i és legítim preguntar-se: a que és degut el fenòmen? Al fet que els proclius a cometre abusos a menors es refugien en el sacerdoci? O bé, les mateixes condicions del sacerdoci, en particular el celibat, porta a aquesta lamentable situació? I si és així potser que se’n hauria de parlar i la jerarquia eclesiastica prendre alguna decisió.
El tema no és anodí per no fer-se aquestes i altres preguntes. I massa sovint constatem que els mitjans de comunicació deixen de fer-se-les i es queden a mig camí, evitant d´anar al fons de les qüestions.