Des de la manifestació de l’11 de Setembre indiscutiblement la història de les relacions Catalunya/Espanya s’ha accelerat. Alguns partits, com CiU, amb un sentit de l’oportunisme molt desenvolupat no han dubtat en pujar al carro de l’independentisme. Altres, com el PSC, en lloc de tenir el reflex de treure de l’armari el seu federalisme, també va pujar al carro però, fent seguidisme al “partit germà” espanyol , va pujar al carro negatiu de “l’anti”,en aquest cas de l’anti independentisme, abandonant la seva posició representativa de centralitat en la política catalana.
Sumant a aquest error el d’haver en un primer temps també abandonat un dret tan elemental i democràtic com el dret a decidir, tot apunta que desprès de les eleccions hi haurà dos partits socialistes, l’actual, amb les seves ombres i virtuts i un altre ja anunciat que es caracteritzarà per la seva sobirania respecte al socialisme espanyol. I que consti que qui haurà trencat la baralla, no haurà estat aquest últim sinó la pèrdua a consciencia de la centralitat de l’actual PSC carregant a les seves espatlles Espanya sencera aixecant la bandera de l’anti independentisme, cosa que no havia fet en defensa del federalisme!
He estat dubtant molt sobre el sentit a donar al meu vot el 25-N. Després de tants anys de militància, més que ser fidel a una direcció majoritàriament decebedora, he optat per triar la fidelitat a mi mateix i als anys de militant votant per darrera vegada al PSC en la seva direcció actual. Prenent i anunciant aquesta decisió, soc conscient de no acontentar ningú. Si bé però, sempre em podré dir a mi mateix que per mi no ha sigut!
A partir del 25 comença una altra batalla, la materialització del referèndum –si és que s’arriva a realitzar!- és a dir la veritable segona volta del 25-N. En aquesta consulta cadascú podrà votar en consciència pel federalisme per la independència o pel concepte que s’inventarà CiU per continuar evitant la paraula independència!