Nou Cicle ens ofereix a les seves pagines l’excel·lent article de Jean Daniel El que jo crec, una ètica d’esquerra, que us invito a llegir.
Per la meva part, la idea ha estat de realitzar-ne un extracte de les millors frases. El que passa és que el text és tan ric i tan dens que molt em temo que quan acabi de transcriure les millors sentencies hauré reproduit l’article sencer.
Tanmateix aquí en teniu el resultat :
Jean Daniel:
–
Heus ací algunes lliçons que he après dels meus mestres. M’he convertit en el que Camus diria un “reformista radical”.
– Practico el que Michel Foucault denominaria una “moral de la incomoditat”.
– Albergo l’ambició d’arribar a una “felicitat sense obligació de transcendència”, com crec que hauria pogut dir Spinoza.
– Es tracta simplement d’una ètica d’esquerra.
– Ja no vull canviar el món, vull reformar-lo.
– Si vull ser reformista no és només perquè hagi renunciat a la revolució, sinó perquè crec en els progressos, i vull subratllar que he escrit aquesta última paraula en plural.
– És evident que ja no es pot creure en el progrés en el sentit en què ho feien Condorcet, Marx o Auguste Comte.
– El segle anterior hauria de conduir a desconfiar de totes les revolucions, a comprendre totes les resistències i a abraçar l’esperit reformista.
– A condició que aquesta conversió es dugui a terme amb un radicalisme que impedeixi que els compromisos es converteixin en avinences.
– El “reformisme radical” exclou tot relativisme desencantat.
– Mendes-France deia que la tensió reformadora ha inoculat constantment patetisme en la virtut.
– La democràcia ha de ser una passió.
3. L’explosió dels dogmes i de les ideologies hauria condemnat a la humilitat i a un veritable culte de la complexitat.
– Al marge de les justes polítiques i els divertiments de les polèmiques, el peremptori ja no és suportable. Pel que fa a mi, he decidit interessar-me sempre per les raons dels que estan en desacord amb mi.
– En aquest terreny, el meu mestre és Ramon Llull, un monjo mallorquí del segle XIII que convidava els impius a no escollir entre els tres monoteismes, sinó a formar la seva pròpia síntesi personal.
4. La saviesa consisteix ara a no separar mai els conceptes de llibertat i igualtat.
– La primera sense la segona condueix a la jungla de les competicions. La igualtat sense llibertat porta a la uniformitat i a la tirania.
– Tampoc s’hauria de separar mai la preocupació per la creació de riqueses de la preocupació pel seu repartiment.
– L’home continua sent la meta de tota creació.
5. Des d’aquesta òptica, els diners només poden ser el símbol de una mercaderia i l’instrument que serveix per fer-la circular millor.
– Quan l’especulació condueix a considerar els diners com un fi i no com un mitjà, en altres paraules, quan el capital es “financiaritzat”, la societat sencera es transforma en una borsa de valors que ja només pot optar entre un individualisme cínic i un lladronici organitzat.
6. Segons Marx, la violència ve provocada pel pas d’una societat a una altra, com va passar durant la transició del feudalisme al capitalisme. Només en aquest cas es considera que la violència és progressista o, si es vol, revolucionària.
-Contràriament al que es repeteix arreu, aquesta noció no és hegeliana. Hegel va elogiar la Revolució (1789), però no el Terror (1793), en el qual no va veure un progrés, sinó tot el contrari: una regressió. No hi ha doncs una fatalitat progressista de la violència, sinó al revés. Sóc partidari d’una no violència ofensiva i no sacrificial.
7. No obstant això, pot passar que una guerra a la vegada “inevitable i inexcusable” sigui necessària per raons d’autodefensa. Però només podria ser declarada com a últim recurs, després de descartar totes les altres solucions.
– “Cada vegada que un oprimit pren les armes en nom de la justícia, dóna un pas en el camp de la injusticia” (Camus).
” La justícia, aquesta fugitiva que sovint deserta del camp dels vencedors” (Simone Weil).
– No està en el destí d’una víctima el seguir sent-ho, després d’alliberar-se, pot convertir-se en botxí.
Tots aquells que accepten respondre a la barbàrie amb la barbàrie, utilitzant les mateixes armes que els seus enemics i traint així els valors pels que combaten haurien de tenir present aquest pensament.
– En aquest cas, no hi ha innocents, només vencedors o morts.