La mesa del Parlament, amb una esmena a la totalitat votada pel PSC, elPPC i Ciutadans no va acceptar la tramitació d’una proposta de llei del partit independentista per votar la independència de Catalunya sense permisos ni referèndum i que té el suport minoritari d’ERC i de Joan Laporta. Convergència i Unió (CiU), que per no perdre un vot és capaç de votar la independència de Catalunya i la governabilitat d’Espanya l’hora (per “sentit de la responsabilitat”, diuen! va permetre tombar la proposta de llei al·legant que la “transició nacional”de Mas no passa per la secessió a curt i mitjà termini per dues raons principals: perquè el plantejament del debat fracturaria la societat catalana (cosa més que evident) i, probablement per una altra raó més domèstica: perquè Unió Democràtica de Catalunya (UDC) hi està en contra. I Ara, la federació convergent per neutralitzar els eventuals atacs d’ERC i i Solidaritat contra la seva poca fe nacionalista, proposa debatre al Parlament, sense votació(!)però, una simple norma: “Catalunya és simplement una nació i té dret a l’autodeterminació”. Com si això no estigués clar a aquestes alçades i que del que es tracta -la violència restant exclosa- és de forçar els mitjans legals per fer constitucionals els referèndums d’autodeterminació d’aquelles autonomies que, en el seu estatut, fora o dins del preàmbul, es declaren nació, un punt per cert que el Suprem s’ha carregat a l’estatut català sense més pena ni glòria. Poder accedir en aquestes condicions a l’autodeterminació seria la manera democràtica de retrobar el que hi va haver a la sortida del franquisme: dues vies per arribar en aquell cas a l’autonomia i una manera responsable de retrobar l’esperit de l’inici de la transició enlloc de continuar els partits nacionalistes marejant la perdiu per suplir la política social que no tenen.
Aquí, per raons diverses, tots els partits han jugat el paper que creuen ser el seu. Solidaritat i ERC, des de l’oposició i sense cap responsabilitat volent-se saltar laConstitució, intentant emular d’alguna manera el president Companys i els desastroços fets d’octubre de 1934. El PSC actuant amb responsabilitat però inibint-se en l’elemental dret a decidir d’una nació i no donant la seva resposta política a l’etern conflicte entre Catalunya i Espanya. I Convegència i Unió, jugant el sainet de sempre amb els seus líders Mas i Pujol fent el ridícul donant-li plaer al cos i “salvant la seva ànima”votant sí a una consulta sobiranista sense cap cap validesa legal.
Per la meva part ja sé el que votaré: escriuré del meu punt i lletra a la butlleta, per no fer el ridícul de pronunciar-me sense cap conseqüència :”Em pronunciaré quan aquest Estat i els meus representants catalans tractin amb serietat els seus ciutadans. Evidentment suposo que el meu vot es considerarà nul.