Fa dos dies escrivia que al referèndum jo votaré nul edeixant constància a la papereta que fer el ridícul voluntàriament i a consciència, i no posteriorment com ens el va fer fer el Tribunal Constitucional amb el referèndum sobre l’Estatut, ja no és de rebut .
No estic disposat a caure a la trampa dels partits nacionalistes, i quan dic “nacionalistes” estic pensant en CiU que la única cosa que fa és “agi-prop” (agitació-propaganda) per fer passar la seva política conservadora de dretes. La propera consulta és, com escriu l’editorial d’ El Periódico” balanitzar” la independència convocant els electors a una consulta mitjançant unes urnes mòbils i censos arbitraris . El que han de fer els partits catalans com CiU és posar l’organització del referèndum d’autodeterminació al seu programa electoral si la vol fer avançar i no intentar treure profit sense molestar els seus electors deixant-la a una associació benèvola. Desprès votant la independència al parlament i finalment anant a Madrid a negociar-la amb el govern . Estem segurs que cap partit català no voldrà deixar la cadira buida en aquesta negociació, uns per unes raons i altres per d’altres . Són passos políticament l’ogics a fer cronològicament un darrere l’altre.
Però què és això que Artur Mas i Pujol que no perden una ocasió de fer-se “fotos”, en aquesta ocasió vagin a votar amb alevosia i nocturnitat fugint de les càmares? Aquesta és a la màxima habilitat a la que arriben per defensar l‘autodeterminació del poble català.
Jo crec que és molt legítim expressar la teva opinió de forma estrictament democràtica en una consulta que si bé no és vinculant, permetrà veure en quin punt es troba el sentiment independista dels ciutadans de Barcelona en aquest moment. Un sentiment que, per molt que es negui o es ridiculitzi existeix, i va creixent de forma exponencial a mesura que l’Estat tracta, cada dia amb més fervor com si fos una colònia, una part del seu territori.
L’editorial de El Periódico al que tu eludeixes, Àngel, tot i que ho dissimula, no pot amagar el fet que és un escrit d’una publicació a les ordres del nacionalisme espanyol que vol preservar “la sagrada unidad de España”, costi el que costi.
Els que s’oposen a que Catalunya sigui un país lliure utilitzen ara el ridícul i la mofa – “són quatre gats amb paradetes a les cantonades” – per desprestigiar els ciutadans que voldríem un futur millor per a la nostra nació. No hi ha res de nou en aquesta tàctica. Quan va començar el moviment d’emancipació de les dones en els països moderns també se les ridiculitzava i es deia que destruirien la família i la societat. Avui tothom reconeix amb tota naturalitat que la dona té els mateixos drets que l’home i no ha passat res: la família és tan forta com sempre i la societat és molt més rica que abans gràcies a l’aportació femenina en tots els àmbits de la vida. El mateix va passar amb els homosexuals; finalment han estat reconeguts i la seva reivindicació – matrimonis de parelles del mateix sexe – acceptada sense posar en perill la cohesió de la societat.
Ara toca el rebre als que ambicionem Catalunya un estat d’Europa, i, a part de riure’s de nosaltres se’ns acusa de voler dividir la societat catalana. Jo crec que la nostra ciutadania és molt més moderna, oberta i tolerant i els arguments presentats pels “unionistes” no són res més que excuses per encobrir les seves veritables intencions: impedir que la nostra nació gaudeixi de tots els seus drets.
El proper diumenge jo penso exercir el meu dret de ciutadà barceloni encara que es digui que no servirà per res, que faré el ridícul, o que amb el meu gest simbòlic (plenament democràtic) intento dividir la societat catalana. Jo, simple ciutadà anònim, em trobaré al costat de personalitats de provada solvència com Ferran Mascarell, Quim Monzó, Joan Blanc, Vicent Partal, Oriol Buigues, Josep Maria Terricabras, Isabel-Clara Simó, Jaume Sobrequés, Xavier Rubert de Ventós, Pilar Rahola, Magda Oranich i dotzenes més de dones i homes que han vist que amb l’Estat no hi ha res a fer.