En les les condicions amb les que s’ha materialitzat la iniciativa ciutadana, organitzada per voluntaris i amb uns resultats no vinculants, se l’ha de considerar tot un èxit. Com és també significativa en les condicions citades, la feble xifra de 9% d’irreductibles antidemocràtics que van pendre la molèstia d’anar a a votar per dir no a l’autodeterminació. Els partits catalanistes que consideren Catalunya una nació, mirant cap a un altre costat s’han equivocat; els altres partits han estat conseqüents amb els seus postulats; però tots, els uns i els altres, i entre ells de tota evidència el PSC, acaben de donar l’esquena a més de 250.000 barcelonins (uns 900.000 catalans des de que es va votar al municipi de Pineda de Mar).
La creació del PSC als inicis de la transició va respondre a la necessitat que tenia el socialisme català de ser una cosa més que una simple federació del PSOE, és a dir del socialisme espanyol. I aquesta evidència es va trencar -que no el partit- a partir del Congrés de Sitges i d’ençà, la necessitat s’ha anat imposant als ulls de la ciutadania cada vegada més. Avui el PSC, ho vulgui o no, està condemnat d’ara endavant, a deixar escapar, no crec que militants però sí electors a l”ànima espanyolista o bé electors d’esperit catalanista que consideren Catalunya una nació que té el dret democràtic a l’autodeterminació . I en aquest cas, el millor per no equivocar-se, contràriament al que pensen els aparells dels partits, és optar pels seus principis i no per elucubracions matemàtiques de sumes i restes de vots. Al segle XXI, oposar-se a la possibilitat que una nació es pugui autodeterminar, ja és, i ho serà cada vegada més, insostenible. Els nous dirigents del PSC que sorgirà del poper Congrés no es podran limitar a mantenir el federalisme al calaix dels estatuts com fins ara i anar fent,sinó que hauran de treballar per promocionar-lo pedagògicament i política, no en contra sinó al costat de les alternatives que proposaran els altres partits per intentar acabar d’una vegada per totes amb l’etern tema identitari. De moment Antoni Castells, dirigent del PSC i ex conseller del Govern d’Entesa d’esquerres ja ha mostrat la seva coherència amb el catalanisme anant a votar en una consulta d’autodeterminació de la nació catalana. I cal esperar que la pròxima consulta, si encara no és vinculant, ja no serà per iniciativa ciutadana sinó parlamentària i per la modificació de la Constitució en un primer temps, i que el referèndum no es limitarà a tres possibilitats de vot, com aquesta vegada: sí o no a la independència i el vot en blanc, sinó que a aquestes s’afigiran les d’una Catalunya federada o confederada amb Espanya.
Amic Àngel,
Dius que el PSC està condemnat d’ara endavant, a deixar escapar no militants però si electors.
Els electors ja ho hem vist. Els militants també tenen criteri propi, crec…
per això també n’hi ha que varen plegar i si no es redreça, la sagnia no s’aturarà. Es pot estar d’acord amb la política actual del PSC però aleshores no amb el que fou la seva primera raó d’existència: un partit socialista català amb un perfil que no coincidia, ni coincideix amb ser una federació del PSOE. Podem ser germans , però no univitel·lins.