Anava a respondre al comentari que José Vicente ha fet sobre el vídeo que he cregut convenient per la meua part de fer conèixer al meu Facebook. I ho havia començat a escriure en aquests termes que no van contra ningú i menys encara contra ell com ben bé sap: “Espanyolitzar els xiquets catalans! Quina ocurrència del senyor Ministre! A nosaltres valencians no ens fa falta, s’estalviarà diners senyor ministre. Som nosaltres mateixos els qui ens espanyolitzem i espanyolitzem també parlant-los en castellà als que venen de fora. I ho fem, no perquè tenim complexos, nooo… ni perquè hàgim abandonat la llenga dels nostres pares, a l’orígen per una qüestió de supervivència o simplement per acostar-se als qui manaven o porqué hacia más fino (que de tot hi ha a la vinya del Senyor!). Però no li podem garantir senyor Ministre, que això continue molt de temps; anem poc a poc recuperant la nostra autoestima; és una qüestió de temps.
José Vicente felicitats per la teua reacció sobre el vídeo. Si hi hagués més gent com tu al País Valencià i sobretot a Espanya, El Partit Popular no hauria tret les majories absolutes que ha tret.
Has reaccionat emocionalment però has detectat racionalment les possibles febleses argumentals, paradoxalment de tipus econòmic, que hi pot haver en el vídeo. Tens raó, no són els territoris que paguen, com no deixen de repetir tots els tertulians espanyols, però tampoc és el territori que va eixir al carrer, va ser la gent que va sortir a cridar “volem decidir” i “Independència!”. Però el més important: has detectat que el vídeo sembla ser un encàrrec i t’has informat sobre el periodista. Bons punts! Jo no ho faré, però tu podries respondre xifres en mà a cada un dels arguments econòmics com veig que ha començat a fer Jordi. Dic que no ho faré perquè sempre he considerat el tema identitari com un sentiment i no com una qüestió econòmica (per això ja estava bé a França!). I també, si has tingut l’ocasió de seguir-me en els meus escrits hauràs vist que he passat d’un federalisme que m’ha adonat que ningú vol a Espanya a una independència negociada i pactada com se sol fer en els Paísos civilitzats (sí, civilitzats! com Canada i Gran Bretanya. I aquesta evolució és fruit de diferents motius…”
Però com he trobat un article del catedràtic Vicenç Navarro que s’expressa millor que ho puga fer jo sobre un problema -que més de Catalunya és d’Espanya- invite a tothom a llegir-lo: