Anava pujant per l´avinguda Maria Cristina camí del MNAC quan en una de les esplanades prop del museu veig un grup de joves d´ètnia indefinida -diguem-ho així- fent signar uns papers als turistes. Mentre un noi presentava la carpeta, una noia es col·locava darrere la “víctima” per intentar pispar-li la bossa o la cartera.
Vaig explicar a la parella de japoneses que estaven “firmant” que allò era un truc i que vigilessin les seves bosses. Ho van entendre de seguida. I, prou fort perquè em sentis tota la colla de nois i noies, els vaig dir amb to quixotesc que entenia que tothom s´havia de guanyar la vida, però que d´aquella manera no. Ningú va dir aquesta boca és meva, excepte una noia que amb un to falsament compungit em va murmurar, mentre continuava el meu camí: “Perdone, señor”.
Això són els antecedents, l´anècdota ve ara.
Un barceloni que va presenciar la scena se´m va acostar per desgranar-me els tòpics de la inseguretat: que si la policia no fa el seu treball, que si alguna vegada detenen aquesta gent, entren per una porta i surten per l’altra. Que Barcelona és un veritable xollo pels delinqüents per la impunitat existent: “Això, senyor, dit pels mateixos delinqüents!” Com malgrat que ni accelerant el pas me´l treia de sobre, al final, irritat, li vaig llançar: “Em permetrà que li digui que no cal que vagi fent aquest tipus de discurs; no comparteixo en absolut el que m’està dient; jo em limito a posar en guàrdia les eventuals víctimes quan se’m presenta l’ocasió, com ha sigut el cas”. Vaig estar a punt d’afegir, “cosa que vostè no ha fet”.
Per la seva reacció a les meves paraules vaig veure que el seu discurs era interessadament conscient i que va entendre dues coses: allò que li havia volgut dir i que el seu candidat a les municipals no podria comptar amb el meu vot.