A Tengo una pregunta para usted, l’emissió de TVE on intervenien Josep Antoni Duran i Lleida de Convergència i Unió, Cayo Lara de Izquierda Unida i Joan Ridao d’Esquerra Republicana de Catalunya, no hi podia faltar la qüestió de la llengua. I la pregunta se li va fer a Ridao, com no podia ser altrament per un valencià, obsessionats que estan alguns contra el català i Catalunya.
A aquest ciutadà de Torrent no li sembla normal que un metge castellanoparlant, per entrar a l’Administració catalana, puga topar amb l’inconvenient de la llengua mentre un catalanoparlant pot presentar-se a les dues Administracions, a la castellana i a la catalana, gaudint d’aquesta manera, segons ell, d’un privilegi i sent això una injustícia.
Deixant de costat el fet de que si un disposa d’aquesta doble possibilitat, principalment, és per ser bilingüe, vull creure que aquest senyor -altres no!- era sincer.
En un cert tipus de gent, el deixar de raonar passa -al meu entendre- per ser incapaços, en quest tema i en qualsevol altre, de posar-se en el lloc dels altres. Pense que una de les diferències entre la gent de dreta i la gent d’esquerres és precisament que aquests darrers són més propensos a posar-se en el lloc dels altres. Com crec també que uns nacionalismes són més civilitzats per aquesta raó. I quan això no passa, quan no ho són de civilitzats, i són incapaços de posar-se al lloc dels altres, tenim ETA o el franquisme. Sense oblidar que deixar de posar-se en el lloc dels altres també li pot passar a un govern democràtic.
Aquell senyor de la tele, de tota evidència, no s’ha parat mai a considerar que de la mateixa manera que ell té una llengua materna, l’altre -per sort o per desgràcia- també en té una i que quan la raó s’ha pogut per fi imposar a la testerona i les armes -ell sembla que encara en vulga treure profit- s’ha arribat a una solució justament raonable: declarar oficials les dues llengües que es parlaven en els territoris.
I això què implica? Res de l’altre món: entre altres coses -i com a mínim- que el ciutadà puga adreçar-se a la seva Administració amb una de les dues llengües oficials.
I com s’aconsegueix això? Doncs que els funcionaris que han d’atendre els ciutadans, tinguen el coneixement suficient de les dues llengües. Tan difícil és comprendre una cosa tan simple, i tan civilitzada?
Deixeu-vos, senyor de Torrent, de fer-vos mala sang i d’equivocar-vos d’opressors.
Personalment les llengües que parle i considere meues són -per ordre d’aprenentatge- la dels meus pares, el valencià; la segona -per una raó de guerra civil i exili des de molt petit- el francès, i finalment el castellà.
Voleu saber quina és la realitat?
A Barcelona, on visc ara, els castellanoparlants poden fer vida en castellà i jo la puc fer en català, la meua llengua materna; quan vaig al País Valencià -ha costat!- però també puc viure en valencià al meu poble.
I vostè que viviu a Torrent i aneu pel món perseguint les injustícies dels altres, i sense adonar-vos de les que teniu al costat!