Àngel Ros, alcalde de Leida i aspirant a les eleccions primaries que organitzàra el PSC per designar el seu candidat a la presidència de la Generalitat, acaba de publicar el llibre titulat Àngel Ros Cara i Creu El PSC i la Catalunya que ha de venir.
El llibre està escrit per Ignasi Calvo, un periodista de professió, i es compon d’una sèrie de preguntes a les que Ros respon de manera clara i directa .
Fet curiós, Calvo el 2007 va ser director de la campanya electoral municipal d’ERC a Lleida. No sé si és degut a aquest fet o a les respostes sense ambigüitat de Ros les que donen al llibre un aire de sinceritat que no se sol trobar en els llibres de polítics; també potser és degut al fet que Ros, malgrat portar anys de militància política, és d’una generació més jove que la que va protagonitzar els inicis de la transició.
Conec personalment Àngel Ros, Lleida 1952) des dels anys 80 quan amb l’Ernest Maragall recorríem Catalunya i mitja Espanya impulsant la informatització dels municipis. Aquesta tasca i esforç per part de l’Administració local que no van fer altres administracions de l’Estat, com Hisenda i sobretot Justícia, no va ser extranya a la posta en marxa ràpida de les corporacions municipals sortint de la dictadura.
Fa poc, vaig escriure un article sobre Ros que vaig titular: Àngel Ros, socialista, catòlic i catalanista, on escrivia: “A més del que diu el titular que encapçala aquest escrit, l’Àngel Ros és un excel·lent professional i un home assenyat”.
Avui, el seu llibre demostra i confirma aquestes dues apreciacions. Àngel Ros presenta un currículum professional impressionant: llicenciat en Ciències físiques per la Universitat de Barcelona. Master en Administració i Direcció d’Empreses (Executive MBA) per l’Institut d’Empresa de Madrid i Doctor en Informàtica per la Universitat Politècnica de Madrid. Ha estat professor de Física a la Universitat de Lleida i professor d’Enginyeria Informàtica a la mateixa universitat així com a la Universitat Politècnica de Catalunya, la Ramon Llull, i a l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses (ESADE).
A l’empresa privada ha treballat cinc anys a San Miguel i nou a Coca Cola com a director de sistemes.
Pel que fa a la política, entrà al moviment universitari del PSUC a la dècada dels 70 i milita al PSC des de 1979 on actualment és primer secretari de les comarques de Lleida i secretari nacional de Cohesió Territorial.
És evident que el dia que Ros es cansi de la política o que aquesta es cansi d’ell, no tindrà cap problema per saber on ubicar-se. I això és una basa apreciable de cara a la llibertat d’actuació d’un polític.
A la data d’avui el llibre ens mostra un Àngel Ros madur, que sap el que vol, amb una visió clara dels problemes econòmics i polítics actuals, i sobretot com afecten Catalunya.
Ros, com gran part de la seva generació, ha estat marcat dels tres eixos: la lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques, la reivindicació de la millora de les condicions de vida de la classe treballadora i la defensa dels drets nacionals de Catalunya.
Àngel Ros considera quatre persones decisives a l’hora de fer el salt a les responsabilitats polítiques, i que són els seus avaladors en el partit socialista; a més d’Antoni Ciurana, Pasqual Maragall, Josep Maria Sala, i també Ernest Maragall que com ell mateix diu “a vegades és més Maragall que el Pasqual”. Un altre referent és l’ex alcalde de A Coruña Paco Vázquez del que considera que “sempre ha sabut posar els interessos de la ciutat per davant les estratègies de partit i harmonitzar el pensament d’esquerres amb el pensament cristià”.
En el seu primer discurs com Alcalde de Lleida el 2004, Ros cita el president Josep Tarradellas i Valentí Almirall. El 2007, obté la primera la majoria absoluta, i en la seva investidura cita Miquel Martí i Pol i l’escriptor lleidatà Josep Vallverdú. El 2011, davant la davallada socialista revalida la majoria absoluta i al discurs d’investidura cita solament un polític, el president Maragall que feia 5 anys que havia abandonat la presidència de la Generalitat en les condicions que sabem.
Sobre la decisió del president Montilla d’anar al Senat respon: “tinc un respecte profund pel president de la Generalitat ,sigui el que sigui, i per tant no qüestionaré el que faci”. I a la qüestió directa , vostè que hagués fet? Respon, no menys directament, “Jo no hi hauria anat”.
És partidari de primàries, sinó per tots els càrrecs electes, si pels electes municipals de ciutats a partir de 50.000 o 100.000 habitants. Tampoc veu inconvenient que el líder orgànic del partit pugui ser també el líder social però a una condició, que per triar el líder social ha de participar la militància, simpatitzants i electors, és a dir que s’ha de sotmetre a unes primàries en regla.
A una pregunta de Ignasi Calvo, considera que el PSC “encara és a temps de recuperar el reconeixement que es mereix en Pasqual Maragall” pel qual confessa una relació afectiva personal mentre que amb el president Montilla ha tingut, com diu, “una relació més professional”.
Àngel Ros no té inconvenient en confirmar que Miquel Iceta el va sondejar per formar tàndem al capdavant del PSC: Iceta, primer secretari i Ros el futur candidat a la presidència de la Generalitat. Oferta que el Mateix Ros dinamità en una entrevista: “és difícil que Iceta i Zaragoza continuïn al nucli dur de la direcció del PSC”. I al XII Congrés oferí el seu suport a Joan Ignasi Elena” per a primer secretari. I la seva opinió sobre aquest Congrés és que en el nou PSC “no s’han trencat gaires motllos respecte a l’aparell anterior”.
També considera que “s’ha prioritzat en excés el projecte global d’Estat amb el PSOE per damunt de l’interès general de Catalunya”. Per ell, el grup propi és assumible, va en la direcció federalista i és més fàcil d’obtenir ara que no es corre el perill de trencar la majoria que ha perdut el PSOE. Admet que potser es va equivocar amb el pacte amb Manel Bustos. El tema ara està tancat però al proper Congrés ·tornarà a plantejar la necessitat del grup propi a Madrid”.
I passant, fa seva la concepció de Josep Borrell el qual veu els serveis públics com la sanitat i leducació, contràriament a la dreta, no com una mercaderia, sinó com uns drets.
Espanya, Catalunya i Europa.
Com a catalans diu, “ens interessa que Europa sigui cada vegada més potent i els estats cada vegada més febles. (…) En una Europa forta amb estats fluixos es pot construir una Europa de les Regions que creu que és un plantejament més pràctic que el discurs independentista. (…) La estratègia clara ha de ser donar més pes a Europa i menys als estats nacionals”. (…) L’encaix de Catalunya a Espanya creu que només el pot resoldre Europa”.
Del pacte fiscal diu que sorgeix en un moment electoral i doncs que peca de caràcter conjuntural. El considera una idea força sense concretar però tanmateix està convençut de la necessitat de més autosuficiència econòmica i financera i recorda les paraules del president Tarradellas que deia que tenir més autogovern, és disposar de la hisenda i de l’ordre públic.
Com a l’especialista que és dona una bona definició de de la nova economia del coneixement: “l’economia del coneixement és posar coneixement a l’economia”.
Sobre la prohibició del burca a l’espai públic ho troba innegociable i ho explica: “es tracta d’una qüestió de vulneració de la dignitat de la persona, d’atemptat als drets fonamentals, especialment el de les dones, que la nostra societat ha maldat per aconseguir al llarg dels segles i als quals no volem ni podem renunciar”.
Sobre la immigració en general, Ros fonamenta el seu discurs, com ell diu, “en el paradigma de les tres e, escola, empresa i escala”.
I a la pregunta sobre la cultura de l’esforç i l’autoritat, la seva resposta és contundent. “l’autoritat i la seguretat que és el valor que es deriva de l’autoritat, s’associen a la dreta quan resulta que són principis que l’esquerra ha de reivindicar amb polítiques clares que reforcin l’autoritat democràtica. Darrere de les polítiques d’autoritat i seguretat hi ha la convivència de les persones i la dignitat de l’espai públic. I aquest és un valor d’esquerres. La dreta pot pagar-se la pròpia seguretat; en canvi l’esquerra necessita la seguretat pública que emana de l’autoritat democràtica.
El llibre acaba amb les creences d’Àngel Ros que considera que “en la vida pública s’ha de donar testimoni de les crences personals”. I a la pregunta, si la religió de cadascú no és una cosa més aviat interior i privada? Ros com tot al llarg del llibre, rspon de manera assenyada: “Si la religió t’aporta uns principis, uns valors, entenent-los com la pràctica regular dels principis, els has d’exterioritzar. La virtut seria la pràctica regular dels principis cristians. No puc dir que soc cristià i desprès no tenir un comportament solidari, tot i que d’altres persones arriben a aquestes mateixes virtuts i valors a través d’altres línies de pensament. Però el cristianisme també. No veig malament citar l’origen dels valors o les virtuts”.
Amb aquest tema es tanca el llibre, i jo tancaré l’article citant-me a mi mateix reproduint el final de l’article que vaig consagrar fa poc a l’Àngel Ros:
“no arribo a comprendre que homes assenyats i políticament conscients -n’hi han molts com ell- no s’adonin que les religions amb les seves veritats absolutes són un dels factors més importants d’intolerància en el món (i en aquest aspecte, amb l’Estat espanyol estem servits!) I amb aquesta ceguesa sobre les religions de les èlites culturals i sobretot polítiques, jo veig , en els sincers com Ros, el veritable mistèri de la fe; i solament oportunisme en molts altres!
.I pel que fa concretament a l’Església Catòlica, amb la potència i influència social que té en el món, resulta estranya la seva impotència davant les injustícies.
Més valdria –i no és una “boutade”- que tota la seva influència li servis per evitar aquestes injustícies més que a intentar lloablement a pal·liar-les!
.